Cal fugir de la ciutat freemium, del concepte gratis com a tal de les ciutats intel·ligents i invertir en ciutadans premium a través de la tecnologia adaptada amb eines i serveis útils que perdurin en el temps, es a dir, no omplir d'APPs sense vida les ciutats per no complicar la gestió.
1.- El format freemium de les ciutats
Possiblement el format freemium és un dels models de negoci més utilitzat com a estratègia d'inici per emprenedors tecnològics. Hi ha molts casos d'èxit que es fan servir una i altra vegada en xerrades per emprenedors, en acceleradores, incubadores, etc.
La revista Emprenedors va publicar que "és el model dels ganduls, se sol dir: si no s'aconsegueix vendre, es posa gratis en l'intent d'aconseguir clients de pagament. Perquè funcioni, el model freemium requereix grans inversions. És escalable però, perquè vagi bé, s'ha de comptar amb capacitat econòmica i així atreure usuaris durant molt de temps fins que s'arribi al punt crític d'aconseguir aquests pocs clients premium que costejaran a la gran massa d'usuaris free, i tot, amb molta viralitat", sostenia l'article de la revista.
Sembla que les ciutats han posat en marxa un sistema que hibrida aquest format freemium dels models de negoci amb la nova indústria de l'APP. Posar una APP en la vida dels ciutadans per part dels municipis i impulsar de manera compulsiva el desenvolupament de més aplicacions, (autobús, trànsit, qualitat de l'aire, etc.), sembla l'objectiu. A aquest ritme, d'aquí a uns anys segur que es crearà una "APP contenidor d'apps inútils" per allotjar aquelles que no li aporten valor al ciutadà. És la moda, la tendència i aquesta frenètica activitat tecnològica de vegades es posa per davant de la utilitat.
La innovació aplicada a les ciutats per oferir una sèrie de serveis públics bàsics i avançats que poden ser reconvertits, optimitzats i millorats. Indubtablement, no tots no poden ni han de ser gratis. És a dir, un projecte teòricament gratis finançat per una convocatòria pública concreta, obligarà a les administracions públiques al mateniment d'aquests serveis tecnològics recurrents (bé amb la formació del personal funcionari i adaptat a les noves necessitats, o bé per l'externalització de serveis), però també cal plantejar la possibilitat que els serveis als ciutadans no tindrien per què ser portats al cent per cent des d'organismes públics i s'ha de propiciar el desenvolupament de la intel·ligència col·lectiva recolzant, des dels organismes públics l'activitat privada. En el format freemium si no hi ha inversió i no aporta valor, no acabarà de donar el salt a premium.
A vegades sembla que s'entra en una viralitat perillosa del format freemium de les aplicacions i serveis públics. Després de ser desenvolupades per un projecte finançat per una institució pública nacional o mundial, queda en desús per la seva falta d'interès o per la incapacitat de ser mantinguda: potser no era tan útil. No està clar que sense el desenvolupament d'estratègies de les ciutats intel·ligents ja s'estigui passant en un segon cicle de la seva recent història. Si la primera va ser la de "posa un sensor en la teva vida", en aquesta segona seria "posa una APP a la teva vida", (la dels drones, cal deixar-la per un tercer cicle). En el desenvolupament d'estratègies de ciutat, no es pot caure en l'error de plantejar solucions basades exclusivament en la sensorització i la gestió a través d'una APP de la ciutat, ja que possiblement s'acosta al model de les 3B (Baches, Basuras y Bombillas), que busquen només apropar al ciutadà la queixa, la gestió, l'estalvi o la monitorització dels serveis avançats gairebé en exclusiva, i es descuida la percepció del ciutadà sobre aquests serveis.
Per tant el format freemium complex com a model de negoci, també és complex per una ciutat, i si vol fer el salt a premium, serà perquè el ciutadans visualitzen la seva utilitat i es vol seguir invertint o bé perquè el municipi posa els mecanismes adequats a disposició de la iniciativa privada, en forma de dades i informació per ser explotats i posats en valor de manera rellevant i escalable. Ningú regalarà res si no hi ha retorn a mig termini, i no es pot pensar que l'altruisme ciutadà substituirà l'acció pública. L'activitat organitzada del ciutadà es basa en utilitzar eines útils i rellevants que, amb intel·ligència col·lectiva i la generositat, busquen la millora i l'autoajuda, propiciant nous escenaris de relació. Però cal descartar la resta, ja que no és possible plantejar l'activitat pública com un servei unidireccional al servei del ciutadà, en format plataforma o APP i no propiciar el desenvolupament de l'ecosistema tecnològic real, que escali a la nova indústria d'aquest segle, l'APP.
2.- El necessari ecosistema d'innovació a la ciutat
El ciutadà hiperconnectat té quatre qualitats:
1.- Busca tendències i està atent a la innovació digital.
2.- Comparteix i busca experiències col·lectives, com a recompensa.
3.- Busca a la intel·ligència col·lectiva, que li permeten les xarxes socials, la resposta a moltes necessitats bàsiques.
4.- S'organitza i tendeix a una societat col·laborativa per a la millora ciutadana.
Amb aquestes quatre afirmacions de la societat actual, sembla que el format freemium de les ciutats ha de ser alguna cosa més, que posar a disposició dels ciutadans una sèrie d'eines unidireccionals gratuïtes per donar resposta a alguns dels serveis públics. Cada ciutat intel·ligent té el seu propi univers, tenint en compte a més que la societat actual és global i local (GLO-CAL) i, per tant, la intel·ligència de les ciutats no acaba amb les fronteres físiques o geopolítiques del territori. Aquest ecosistema d'innovació a la ciutat, no ha de ser un repte només del sector més friki del lideratge públic, ja que és evident que la transversalitat del concepte smart city, cada dia és més palpable.
A les Jornades CTecno2020El, amb el tema central Reptes de futur: reptes tecnològics es plantejava la innovació social generada per i per al ciutadà, com la veritable aposta de la smart city, on s'anunciava que el segle XXI, és el segle de les ciutats socials i interconnectades. Per això es plantejen cinc idees bàsiques per al desenvolupament d'innovació ciutadana, i amb això l'escalabilitat del format freemium de les ciutats intel·ligents, per convertir-les en solucions d'èxit de participació:
1.- La democratització de la tecnologia, amb un procés de d'alfabetització digital que no només proveeixi d'habilitats a la nova societat, sinó l'ús de la tecnologia d'una manera senzilla, a través de les eines que gairebé qualsevol ciutadà ja disposa, telèfon intel·ligent, tablets, phablets, etc.
2.- Confeccionar una bateria de reptes participatius, que possibiliti conèixer la necessitat real del ciutadà, mitjançant convocatòries digitals, presencials o gimcanes tecnològiques, que busquin en l'intercanvi d'informació, la possibilitat de retroalimentar les seves necessitats i, des del públic, conèixer la demanda.
3.- Establir nous canals d'informació i dades, i no confondre'ls amb l'obligada transparència política, els canals que han de ser utilitzables, ha de fluir la informació i sobretot que pugui tenir una clara orientació a l'ús i l'explotació privada.
4.- Si hi hagués absència d'iniciatives privades, foment de l'acció pública en el desenvolupament de l'activitat tecnològica, però no portar a la fi, tan sols convertir-se en el mitjà. Crear una aplicació potser no és útil, dissenyar les eines que poden afavorir el foment de l'activitat privada i d'aplicacions que modifiquin, transformin i millorin la informació, és fonamental. És difícil que algú pugui saber que necessita al cent per cent, un ciutadà.
5.- No etiquetar, no només és qüestió de delimitar un territori concret com smart city, smart region o smart territory, és qüestió de creure-s'ho i si per això cal pensar en iniciatives que no només tinguin la solució en un municipi millor. Si la cooperació empresarial és útil, la cooperació intermunicipal en iniciatives innovadores també, però no de projectes estratègics, sinó d'accions que fomentin la generació d'activitat econòmica, que propiciïn la participació ciutadana, i que disposi de canals adequats adaptats a la demanda real ciutadana.
3.- Deu indicadors per a l'ecosistema d'innovació de la ciutat
Sobre el concepte de la síndrome de ciutats APP's unidireccionals i no útils i la necessària recerca d'eines digitals al servei dels ciutadans, es proposen deu indicadors que busquen en el desenvolupament de la ciutat la integració real de la tecnologia en forma de serveis, públics o privats als ciutadans:
1.- Nombre de projectes de serveis públics, que prèviament han estat compartits i testats amb un nombre representatiu de ciutadans.
2.- Nombre de projectes d'innovació social desenvolupats per la universitat o per empreses privades, que s'han desenvolupat a la ciutat i que tinguin com a base científica l'experiència d'usuari dels ciutadans. En aquest cas no tenen per què ser serveis públics.
3.- Grau de penetració de la connectivitat a la ciutat.
4.- Nombre de persones amb connexió Wi-Fi i target d'edat.
5.- Nombre de fonts de dades obertes que disposa la ciutat.
6.- Nombre de projectes posats en marxa, a partir de les dades obertes de la ciutat.
7.- Nombre de projectes d'àmbit supramunicipal i interoperables amb altres ciutats.
8.- Nombre de llançadores, acceleradores i incubadores públiques o privades que desenvolupen projectes d'innovació oberta.
9.- Nombre de competicions o reptes, amb processos d'innovació oberta posats en marxa a la ciutat, públics o privats.
10.- Grau de penetració de serveis tecnològics, en forma d'aplicacions, que s'han desenvolupat després de la posada en marxa de reptes, competicions, experiències d'usuaris, llançadores etc.
Conclusió
La innovació social és l'ànima de les ciutats, i és l'ànima de les ciutats intel·ligents. La repetida frase, no hi ha ciutats intel·ligents, sinó ciutadans que fan intel·ligents a les ciutats, té el seu orígen en el foment de la innovació social. La innovació que, a més, té en la tecnologia un aliat perfecte. Sense ella dificultaria l'accés d'aquest nou ciutadà hiperconnectat que busca en la immediatesa la solució als seus problemes i no permetria a aquells que poden superar la bretxa digital, ser atesos o prestar un servei del segle XXI de forma adequada.
En definitiva, cal fugir de la ciutat freemium, del concepte gratis com a tal de les ciutats intel·ligents i invertir en ciutadans premium a través de la tecnologia adaptada amb eines i serveis útils que perdurin en el temps. No omplir d'APPs sense vida les ciutats, no complicar la gestió, ja que com diu l'Expert en Innovació i Desenvolupament Local, Alain Jordà, "la gestió d'una ciutat és incomparablement més complexa que la d'una empresa. El factor humà, les seves necessitats, el seu potencial, la seva llibertat d'acció, és qui fa la gran diferència entre la gestió de la ciutat i la d'una empresa".
Font: Fernando Morcillo
3.- Busca a la intel·ligència col·lectiva, que li permeten les xarxes socials, la resposta a moltes necessitats bàsiques.
4.- S'organitza i tendeix a una societat col·laborativa per a la millora ciutadana.
Amb aquestes quatre afirmacions de la societat actual, sembla que el format freemium de les ciutats ha de ser alguna cosa més, que posar a disposició dels ciutadans una sèrie d'eines unidireccionals gratuïtes per donar resposta a alguns dels serveis públics. Cada ciutat intel·ligent té el seu propi univers, tenint en compte a més que la societat actual és global i local (GLO-CAL) i, per tant, la intel·ligència de les ciutats no acaba amb les fronteres físiques o geopolítiques del territori. Aquest ecosistema d'innovació a la ciutat, no ha de ser un repte només del sector més friki del lideratge públic, ja que és evident que la transversalitat del concepte smart city, cada dia és més palpable.
A les Jornades CTecno2020El, amb el tema central Reptes de futur: reptes tecnològics es plantejava la innovació social generada per i per al ciutadà, com la veritable aposta de la smart city, on s'anunciava que el segle XXI, és el segle de les ciutats socials i interconnectades. Per això es plantejen cinc idees bàsiques per al desenvolupament d'innovació ciutadana, i amb això l'escalabilitat del format freemium de les ciutats intel·ligents, per convertir-les en solucions d'èxit de participació:
2.- Confeccionar una bateria de reptes participatius, que possibiliti conèixer la necessitat real del ciutadà, mitjançant convocatòries digitals, presencials o gimcanes tecnològiques, que busquin en l'intercanvi d'informació, la possibilitat de retroalimentar les seves necessitats i, des del públic, conèixer la demanda.
3.- Establir nous canals d'informació i dades, i no confondre'ls amb l'obligada transparència política, els canals que han de ser utilitzables, ha de fluir la informació i sobretot que pugui tenir una clara orientació a l'ús i l'explotació privada.
4.- Si hi hagués absència d'iniciatives privades, foment de l'acció pública en el desenvolupament de l'activitat tecnològica, però no portar a la fi, tan sols convertir-se en el mitjà. Crear una aplicació potser no és útil, dissenyar les eines que poden afavorir el foment de l'activitat privada i d'aplicacions que modifiquin, transformin i millorin la informació, és fonamental. És difícil que algú pugui saber que necessita al cent per cent, un ciutadà.
5.- No etiquetar, no només és qüestió de delimitar un territori concret com smart city, smart region o smart territory, és qüestió de creure-s'ho i si per això cal pensar en iniciatives que no només tinguin la solució en un municipi millor. Si la cooperació empresarial és útil, la cooperació intermunicipal en iniciatives innovadores també, però no de projectes estratègics, sinó d'accions que fomentin la generació d'activitat econòmica, que propiciïn la participació ciutadana, i que disposi de canals adequats adaptats a la demanda real ciutadana.
3.- Deu indicadors per a l'ecosistema d'innovació de la ciutat
Sobre el concepte de la síndrome de ciutats APP's unidireccionals i no útils i la necessària recerca d'eines digitals al servei dels ciutadans, es proposen deu indicadors que busquen en el desenvolupament de la ciutat la integració real de la tecnologia en forma de serveis, públics o privats als ciutadans:
2.- Nombre de projectes d'innovació social desenvolupats per la universitat o per empreses privades, que s'han desenvolupat a la ciutat i que tinguin com a base científica l'experiència d'usuari dels ciutadans. En aquest cas no tenen per què ser serveis públics.
3.- Grau de penetració de la connectivitat a la ciutat.
4.- Nombre de persones amb connexió Wi-Fi i target d'edat.
5.- Nombre de fonts de dades obertes que disposa la ciutat.
6.- Nombre de projectes posats en marxa, a partir de les dades obertes de la ciutat.
7.- Nombre de projectes d'àmbit supramunicipal i interoperables amb altres ciutats.
8.- Nombre de llançadores, acceleradores i incubadores públiques o privades que desenvolupen projectes d'innovació oberta.
9.- Nombre de competicions o reptes, amb processos d'innovació oberta posats en marxa a la ciutat, públics o privats.
10.- Grau de penetració de serveis tecnològics, en forma d'aplicacions, que s'han desenvolupat després de la posada en marxa de reptes, competicions, experiències d'usuaris, llançadores etc.
Conclusió
La innovació social és l'ànima de les ciutats, i és l'ànima de les ciutats intel·ligents. La repetida frase, no hi ha ciutats intel·ligents, sinó ciutadans que fan intel·ligents a les ciutats, té el seu orígen en el foment de la innovació social. La innovació que, a més, té en la tecnologia un aliat perfecte. Sense ella dificultaria l'accés d'aquest nou ciutadà hiperconnectat que busca en la immediatesa la solució als seus problemes i no permetria a aquells que poden superar la bretxa digital, ser atesos o prestar un servei del segle XXI de forma adequada.
En definitiva, cal fugir de la ciutat freemium, del concepte gratis com a tal de les ciutats intel·ligents i invertir en ciutadans premium a través de la tecnologia adaptada amb eines i serveis útils que perdurin en el temps. No omplir d'APPs sense vida les ciutats, no complicar la gestió, ja que com diu l'Expert en Innovació i Desenvolupament Local, Alain Jordà, "la gestió d'una ciutat és incomparablement més complexa que la d'una empresa. El factor humà, les seves necessitats, el seu potencial, la seva llibertat d'acció, és qui fa la gran diferència entre la gestió de la ciutat i la d'una empresa".
Font: Fernando Morcillo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquest és un blog amb moderador dels comentaris. Per tant, no apareixen immediatament