Quan la pseudociència mata els seus gurus

Com tot bon moviment, la pseudociència també té els seus líders. Els seus seguidors els citen com si parlessin de déus, compren i recomanen els seus llibres per tot arreu i els defensen, furibunds, davant de qualsevol atac. No obstant això, què passa quan un d'aquests gurus de la pseudociència mor, precisament, per seguir les directrius que ell predica?

A principis de juliol moria als 84 anys amb un limfoma no Hodgkin -un tipus de càncer hematològic- als EUA Bill Henderson, al qual molts anomenen com a "entrenador del càncer". No era metge ni res semblant, però fa més de 20 anys es va atribuir la capacitat de guarir els tumors malignes. És més, va decidir que les morts per càncer no eren degudes a la proliferació descontrolada de les cèl·lules, sinó als tractaments que la medicina tradicional emprava contra ells.
Com a bon gurú, amania les seves idees amb una melodramàtica història personal. En aquest cas, la mort de la seva dona, Marjorie, que va morir de càncer d'ovaris després de rebre múltiples cicles de quimioteràpia, el que va fer l'ex-coronel de l'exèrcit nord-americà va ser concloure que els fàrmacs -i no la malaltia- havien acabat amb ella.
Henderson assegurava conèixer les raons que hi ha darrere del càncer -una cosa que la ciència porta segles investigant i per al que encara no hi ha una resposta clara, que eren variades i incloïen la pràctica d'endodòncies i altres problemes dentals, els traumes emocionals i la mala alimentació.
Però, sobretot, aquest guru afirmava que hi havia "més de 400" cures naturals contra la malaltia, de l'èxit en donaven fe "milers de persones" de "86 països".

El paladí antiquimioteràpia  que va morir de càncer
No obstant això, cap d'aquests centenars de remeis va poder fer res davant del seu limfoma, que li va causar la mort en només sis mesos, segons va explicar un altre dels gurus anticàncer, Ty Bollinger. A la seva pàgina La veritat sobre el càncer definia el seu col·lega com "entrenador del càncer, patriota i autor de bestsellers".

Bill Henderson

Lluny de desanimar als seus seguidors, encarnats en la figura de Bollinger, la mort de Henderson els va animar a seguir amb la seva lluita. L'explicació, senzilla: segons ells, el gurú no va morir de càncer. "Durant els últims sis mesos, Bill ha estat utilitzant múltiples protocols de teràpies naturals, amb resultats visibles i una millora certificada al laboratori, guanyant a poc a poc la batalla contra el tumor maligne", escrivia el seu fan, que afegia: "De totes maneres, el limfoma que patia Bill requeria de transfusions de sang freqüents, especialment de plaquetes. El problema és que Bill també tenia tromboflebitis, cosa que provocava que se li formessin coàguls de sang a les cames".
Així, el que va matar a aquest paladí de la pseudociència oncològica va ser, segons el seu metge, una combinació d'un atac cardíac, un infart cerebral i un embolisme pulmonar, tot això provocat per una transfusió. El fet que aquest procediment fos necessari precisament perquè patia un càncer no sembla relacionar ambdues circumstàncies per als seus seguidors.

La negacionista del VIH que va morir de sida
En la mateixa línia es van moure els seguidors de Christine Maggiore, una negacionista del VIH -el corrent que desmenteix que el virus d'immunodeficiència humana causi la sida i, per tant, que els antiretrovirals puguin controlar la infecció i evitar la malaltia-. La seva mort al 2008, esdevinguda pel que es coneix com a malalties definitòries de la sida, com la pneumònia, l'herpes i la candidiasi, tampoc va debilitar aquest moviment, que no només es va obstinar a negar que la sida havia provocat la mort de Maggiore -al cap i la fi eren altres les causes que figuraven en el certificat de defunció- sinó que la va posar com a exemple del poder de la màfia proVIH, que aprofitava qualsevol oportunitat per reforçar la seva teoria.
Però el cas de Maggiore no només va afectar aquesta activista i els seus seguidors. Entre els seus postulats, aquesta empresària afirmava que no calia fer-se la prova del VIH i, per tant, i tot i que a ella li havien detectat el virus en un control rutinari, no la va fer als seus dos fills, als quals va alletar tot i que està demostrat que la llet materna és font de transmissió del virus. Tot molt lògic quan es considera que el VIH no existeix.

Christine Maggiore i la seva filla Eliza Jane

La seva filla petita, Eliza Jane, va morir als tres anys per una pneumònia per Pneumocystis jirovecii, típica en pacients amb sida. Ella va rebutjar la causa de la mort i va demanar una segona autòpsia a un metge negacionista, que va afirmar que havia mort per una al·lèrgia a un medicament. Maggiore va enviar una carta al diari LA Times que aquest va rebutjar publicar perquè el seu llibre d'estil impedia "publicar cartes que neguin fets demostrats".
Aquest cas va generar tant soroll mediàtic -amb revistes i diaris fent-se ressò de la versió de Maggiore- que va arribar fins i tot a la Conferència Internacional de la Sida de 2006, en què es va presentar la conferència La ciència darrere del VIH i el periodisme responsable. De poc va servir. El negacionisme del VIH està avui igual de viu que sempre. Ni el Premi Nobel del 2008 als descobridors del virus va mitigar aquest corrent. De fet, un dels guardonats -Luc Montagnier- ha abraçat una altra pseudociencia, molt més estesa encara que menys perillosa: l'homeopatia.

La defensora dels parts a casa que va morir donant a llum a casa
Si bé Maggiore i Henderson són dos casos clars de gurus de la pseudociència que han mort víctimes de les seves pròpies creences, en altres defuncions la interpretació està més subjecta a controvèrsies. És el cas de Caroline Lovell, una dona australiana que va morir l'any 2012 després de donar a llum la seva filla Zahra a casa.
Lovell era una gran defensora dels parts a domicili, però -al contrari que altres líders de la pseudociencia- creia que aquests havien d'estar atesos per professionals sanitaris molt preparats. Per això, es va passar anys exigint al govern australià que el part a casa -sempre atès per professionals- fos una lliure elecció per a les mares, cosa que succeeix per exemple en països com Holanda.

Caroline Lovell

La ciència no condemna amb claredat els parts a casa, excepte per a dones en risc de patir complicacions. Un estudi publicat al 2015 a The New England Journal of Medicine va concloure que el risc de mort perinatal era major en els parts a domicili, però seguia essent molt baix tant allà com a l'hospital. Una revisió d'una de les entitats independents més pretigioses, la biblioteca Cochrane, va afirmar que no hi havia proves que demostressin la superioritat de parir de forma assistida en un o altre entorn. Tot i així, els fets que envolten la mort de Lovell no deixen lloc a dubte: l'activista va morir per una hemorràgia, una eventualitat perfectament controlable en un hospital.

La vegana que va morir pujant l'Everest
Tampoc es pot qualificar exactament de guru de la pseudociència la difunta Maria Strydom, però el seu cas sí que serveix per ressaltar la importància d'assessorar científicament abans d'optar per un estil de vida determinat.
Aquesta australiana de 34 anys es va declarar farta d'escoltar que, com a vegana, no podia sotmetre's als mateixos desafiaments físics que altres persones que prenguessin proteïnes d'origen animal. Per això, va organitzar una expedició a l'Everest, on va perdre la vida al costat de dues persones més.

Maria Atrydom

No hi ha evidència científica que la seva mort estigui directament relacionada amb la seva condició de vegana, ja que un xerpa va morir a la mateixa expedició i moltes altres persones han mort sense que se sabés la dieta que seguien.
Però la ciència sí que deixa clar que una alimentació vegana estricta aporta menys nutrients dels necessaris per a una vida saludable. Aquests poden esmenar-se, això sí, amb complements vitamínics i nutricionals, però ningú garanteix que un vegà que opti per aquesta dieta es preocupi fins a aquest extrem per la seva salut.

El gurú de les dietes que va morir obès i d'un infart
El que sí que compleix amb totes les característiques per ser qualificat com guru és Robert Atkins. El metge nord-americà va donar nom a una de les dietes més polèmiques del món, que afirma que la millor forma de perdre pes és eliminant els carbohidrats de la dieta.
Atkins, que sí que era metge, va defensar les seves idees i les va practicar en vida, malgrat les crítiques d'altres col·legues. Com expliquen a la web de l'Escola de Salut Pública de Harvard, l'evidència al voltant de les dietes baixes en carbohidrats no és concloent.
El problema és que el règim específic que suggeria Atkins nega l'efecte perjudicial dels greixos saturats, sempre que el seu consum sigui equilibrat amb altres tipus de lípids. I la ciència sí que ha demostrat que aquest tipus de greixos augmenten el risc cardiovascular.

Robert Atkins

En qualsevol cas, el sospitós del cas Atkins és com des del seu entorn es va voler negar que la seva mort podria tenir a veure amb malalties cardiològiques. Quan va morir al 2003 es va dir que havia mort per una caiguda en el gel, però un article publicat l'any següent en The Wall Street Journal va demostrar que en l'informe de la seva mort, el forense havia anotat que el metge patia d'aturada cardíaca i hipertensió.
La vídua d'Atkins es va queixar al rotatiu per fer públiques aquestes dades i va seguir negant que el seu marit hagués mort per tenir les artèries col·lapsades. La seva dieta -i l'imperi de menjars preparats baixos en hidrats de carboni i rics en proteïnes- segueixen sent molt seguides.

Font: Ainhoa Iriberri