Darrera d'un error científic, gairebé sempre hi ha una interferència ideològica, política o teològica. I entre tots els camps de la ciència, l'astrofísica i la cosmologia es troben entre els més sensibles, parlant de la forma i de la història de l'Univers, que afecten directament a la qüestió de Déu. Lluny d'haver estat enterrat amb la separació entre la religió i la ciència, aquesta interferència va continuar afectant el pensament objectiu i racionalista assumit. Com a prova, els múltiples enganys que van entelar el treball del físic més gran de tots els temps: Albert Einstein.
La gran explosió de 1929
L'any 1917, mentre que la relativitat era una teoria popular, Einstein es va adonar d'un important problema de la seva pròpia teoria: la teoria de la relativitat que defensava va donar lloc a un univers inestable, on la gravetat portaria estrelles que s'atrauen entre si i, en última instància, farien col·lapsar l'Univers sobre si mateix. Què calia fer? Per preservar l'univers clàssic, el físic, introdueix un factor arbitrari en les seves equacions: la constant gravitacional (anomenada lambda), sobre la base d'una suposada energia del buit, que ha de tenir una altra utilitat i una altra justificació per fer possible un univers estable. Aquesta constant gravitacional, també anomenada constant cosmològica, és una espècie de factor d'ajust per aconseguir una convicció científica i una visió del cosmos. Una mica com els astrònoms Ptolomeu i Tycho Brahe, negant-se a admetre que la Terra no era el centre del sistema solar. Per això, es va veure obligat a desenvolupar equacions innecessàriament complicades per explicar el moviment planetari.
Des de fa més d'una dècada, els astrònoms i els físics s'han posat d'acord en el fet que vivim en el que llavors es va anomenar Univers d'Einstein: estable, finit, corbat com una esfera. La teoria de la relativitat condueix a la visió reconfortant d'un cosmos, en última instància, una mica diferent del de Plató. Però al 1929, amb l'observació de les estrelles distants, l'astrònom Edwin Hubble va descobrir que les galàxies que ens envolten es desvien unes de les altres. Això només pot significar una cosa: que l'Univers s'està expandint, cosa que condueix ràpidament a la idea que una gran explosió va tenir lloc fa més de 14.000.000.000 d'anys. Però no es poden posar en dubte les observacions de Hubble, per això Albert Einstein es va molestar: "Els seus càlculs són correctes, però la seva física és abominable" diu d'ell Georges Lemaître, un dels defensors de la idea d'un univers en expansió.
"L'error més gran de la meva vida"
No només s'havien eludit les seves equacions, ja que la seva obsessió li havia prohibit predir, dècades abans de la seva observació real, l'expansió de l'Univers. Mentre que Einstein es va veure obligat a refugiar-se als Estats Units i Europa estava a punt de caure en el caos, el físic es va centrar en la idea d'un univers inestable, dissenyant la seva teoria basada en l'expansió fins refredar-se infinitament, el que ve a ser, contraure's per fer un altre un nou Big Bang.
L'ansietat existencial
En renunciar a la seva teoria, Einstein, evidentment, va deixar que altres físics defensessin per raons ideològiques, aquest univers estacionari, sense edat, i que no existeix. Però la història de la física no és una paradoxa, la idea d'una constant cosmològica i una energia del buit o matèria fosca torna a l'escenari. Els astrofísics contemporanis creuen en una força dominant de l'univers, no per justificar la immobilitat, sinó més aviat, perquè sigui l'única explicació per a l'observació feta de l'expansió accelerada de l'univers.
Introduir aquesta coherència en les equacions en resposta a una preocupació existencial no és única: Moltes vegades, Albert Einstein semblava haver tingut dificultats per assumir les implicacions radicals de les seves teories. Per tant, el físic alemany va tornar a introduir, en els anys 20, l'antic concepte de èter, el cinquè element invisible suposat per omplir el buit d'Aristòtil i Newton. Afirmant que en la teoria de la relativitat general, l'espai sense èter és impensable, va buidar el concepte del seu sentit metafísic passat a un mer sinònim d'espai-temps.
"Però, qui és vostè, Albert Einstein?"
Einstein va tornar a ser enganyat, l'any 1936, en un article que havia negat una important conseqüència de la seva teoria de la relativitat, l'existència d'ones gravitacionals. Però, com va dir al seu amic Leopold Infeld, amb una mica d'humor i molta humilitat: "Hi ha articles inexactes". Certament, Einstein, Premi Nobel des de 1921, es va molestar quan es va rebutjar l'article, fet que el portaria a que mai presentaria més articles; però després es va adonar del seu error i va renunciar a qüestionar l'existència de les ones gravitacionals, les distorsions de l'espai-temps semblaven tan hipotètiques i ves per on, aquesta estranyesa, ara són un pilar de la nostra comprensió moderna del cosmos, que serveix, per exemple, per entendre l'existència i el funcionament dels forats negres.
Un últim exemple, que no és un simple error, sinó una veritable i difícil polèmica d'Einstein, va ser el millor per Niels Bohr, l'inventor de la física quàntica. Einstein va admetre la teoria quàntica, que va considerar "un miracle", però va voler defensar el sentit comú que la realitat de la naturalesa no pot ser contínuament variable i indeterminat. Va polemitzar amb Bohr mitjançant l'enviament d'aquell dibuix famós: "Déu no juga als daus", al que Bohr hauria respost: "Qui ets tu, Albert Einstein, per dir-li a Déu el que ha de fer?".
Font: Mairanne
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquest és un blog amb moderador dels comentaris. Per tant, no apareixen immediatament