Troben aigua els saurins?

Un dels exemples més paradigmàtics de la superstició és la creença en els poders extrasensorials, on els confiats exhibeixen els encerts com a prova de l'existència d'aquests suposats poders, però què vol dir que de tant en tant el mediador d'allò sobrenatural sembli encertar en les seves prediccions?

Si es pren el cas particular dels saurins, que són individus que des de l'antiguitat més remota agiten les seves varetes en la recerca del preuat element, trobar subministraments estables d'aigua en llocs àrids ha estat una necessitat imperiosa per a la majoria de les cultures des de temps immemorials. Això garantia no només la supervivència directa del grup, sinó que permetia l'estabilitat alimentària a les cultures agrícoles en què han viscut els humans en els últims deu mil·lennis. És per això que aquells individus que identifiquessin els millors llocs per a cavar un pou amb resultats positius eren una valuosa aportació a la comunitat. Però:

- Com troben l'aigua aquests individus?
- Mitjançant misteriosos poders, o de manera més prosaica?

En cultures rurals el saurí sol ser una persona molt aferrada a l'entorn, que prové d'una família d'ampli arrelament al lloc i amb altres saurins entre els seus antecessors. Això vol dir que, tant per observació directa del propi individu, com per l'experiència familiar atresorada després de dècades o fins i tot segles, aquests individus inconscientment tenen no només un perfecte coneixement de la topologia de la regió, de les variacions climàtiques de l'entorn durant llargs cicles de temps, així com de la història del lloc: qui, quan i com va buscar (i si va tenir sort, va trobar) aigua en un paratge particular.

És a dir, aquests individus són l'equivalent a enciclopèdies climàtiques, dipositaris de tot el coneixement atresorat per diverses generacions de vilatans sobre el preuat bé aquós. Per això no és d'estranyar que aquestes persones, independentment de l'ús de palets o d'altres artefactes, i encara que ni ells mateixos entenguin bé el procés mental que els ha portat a la conclusió, trobin amb certa assiduïtat aigua en localitzacions particulars, de tal manera que per a ell mateix i per als seus conveïns, pugui semblar que el descobriment ha ocorregut de manera gairebé miraculosa.

Això és a causa del més que complex funcionament del encara poc explorat cervell humà, engreixat i afinat constantment per la selecció natural durant diversos milions d'anys en la recerca i reconeixement de patrons. I, per descomptat, el percentatge d'encerts del saurí, podrà ser significativament alt sempre que pugui recolzar-se en tot aquest coneixement inconscient que ha anat atresorant al llarg de la seva vida i la dels seus avantpassats perquè, en resum, un saurí no és més que un protoinvestigador que aplica les regles del mètode científic, encara que, això sí, de manera molt imperfecta i rudimentària.

Ara bé, el problema apareix quan el protagonista no entén com pren les decisions, ja que no sap res del fet que, quan busca aigua, el seu cervell està funcionant sota les directrius del famós sistema de pensament racional i s'acaba creient que té un do especial que li permet trobar aigua en qualsevol lloc desconegut.

Aquí tot el seu saber queda limitat a unes poques nocions bàsiques d'on sol estar generalment l'aigua, però sense el suport de totes les dades la seva recerca passa de ser una cosa predictible a l'equivalent de llançar una estaca des d'un avió i cavar el pou allà on hagi caigut.
Això explicaria perquè molts d'aquests individus es presten de bon grat a que els escèptics posin a prova els seus poders

 i després es sorprenguin sincerament quan el James Randi de torn els comunica que encara els pugui semblar increïble, i malgrat tota la seva experiència, no han encertat ni una sola vegada per sobre de l'atzar estadístic en la recerca d'aigua en condicions controlades.




Font: Ciencia y sus demonios