Howard Aiken va fer realitat el somni del cervell mecànic de Babbage

Nascut el 1791, Charles Babbage a la seu de la Societat Analítica treballava en una taula de logaritmes que estava plena de discrepàncies. Davant tants errors humans, Babbage va assenyalar que tant de bo tot allò ho hagués fet el vapor, un mètode mecànic i sense errors que tabulés els logaritmes. Era el 1821 quan Babbage va centrar la seva atenció en construir un cervell mecànic que fos capaç de fer una cosa així.

No era la primera vegada que algú somiava construir una màquina per calcular. En la dècada de 1640, el matemàtic i filòsof francès Blaise Pascal va crear una calculadora mecànica que ajudava en el treball del seu pare com a supervisor fiscal. Trenta anys després, Gottfried Leibniz va tractar de millorar l'artefacte de Pascal amb un "calculador escalonat" que tenia la capacitat de multiplicar i dividir.

No obstant això, la idea de Babbage era molt més complexa. Volia construir un mètode mecànic per tabular logaritmes, sinus, cosinus i tangents. Així va néixer la "màquina diferencial", que conceptualment va ser una autèntica meravella. El govern britànic es va quedar sorprès amb el projecte, i al 1823 li va concedir un finançament inicial de 1.700 lliures, tot i que a la llarga n'invertiria més de 17.000, el doble del que costava un vaixell de guerra. Però el projecte va ensopegar amb dos problemes, segons el parer de Walter Isaacson en el seu llibre Els innovadors:
En primer lloc, ni Babbage ni l'enginyer al qual va contractar tenien les destreses necessàries per aconseguir que l'aparell funcionés. I, en segon lloc, Babbage va començar a pensar en alguna cosa millor. La nova idea de Babbage, que va concebre en 1834, era crear un computador universal capaç de realitzar tota classe d'operacions diferents basades en un programa d'instruccions donades.
El nou projecte de Babbage resultava massa ambiciós per l'època. Ni tan sols el govern britànic va voler finançar-la. Malgrat tot, què hauria passat en cas de rebre els fons necessaris? El capital humà imprescindible? Babbage hauria inventat un ordinador a mitjans del segle XIX? Per respondre a aquestes preguntes primer s'haurien d'agafar les notes i instruccions de Babbage i tractar de construir el que ell va imaginar.

Fent realitat el somni

Harvard Mark I

Howard Aiken al 1937, era un estudiant de doctorat de Harvard que estava immers en tediosos càlculs per a la seva tesi de física emprant una màquina sumadora. Un dia, buscant a les golfes del centre de ciència de Harvard, va trobar un dels sis models de demostració de la màquina diferencial de Charles Babbage, que el fill d'aquest, Henry, havia fabricat i distribuït.

De seguida Aiken va voler crear la versió moderna de la màquina digital de Babbage. Després d'escriure un memoràndum als seus superiors a Harvard i als executius d'IBM, va tenir via lliure. A l'abril de 1941, IBM construïa el Mark I seguint les especificacions d'Aiken en el seu laboratori d'Endicott, Nova York, mentre Aiken servia a la marina nord-americana. El 1944, en tornar a la seva vida civil, a Aiken li van permetre assumir el comandament en el transport de Mark I al Laboratori de Computació de Harvard.
El Harvard Mark I prenia en préstec moltes de les idees de Babbage. Era digital, encara que no binari, ja que les seves rodes tenien 10 posicions, tal com explica Isaacson :
Al llarg del seu eix de 15 metres hi havia 72 comptadors que podien emmagatzemar nombre de fins a 23 dígits i, un cop acabat, l'aparell pesava cinc tones i mitja i uns 24 metres de llarg per 15 d'ample. L'eix i altres parts mòbils s'accionaven elèctricament. Així i tot, era una màquina lenta. En lloc de relés electromagnètics, emprava relés mecànics que s'obrien i es tancaven per mitjà de motors elèctrics. Això significava que feien falta uns sis segons per resoldre un problema de multiplicació, davant del segon que trigava la màquina de Stribitz. No obstant això, tenia una característica impressionant que es convertiria en un element bàsic dels computadors moderns: era totalment automàtica. Els programes i dades s'introduïen per mitjà d'una banda perforada, i podia funcionar durant dies sense intervenció humana. Això li va permetre a Aiken referir-se a ella com "el somni de Babbage fet realitat".


Font: Alakaciencia