L'enigma de l'ara

Una de les qüestions que atribola a la Humanitat des que és conscient d'ella mateixa és el misteri del temps. El temps cel·lular, que marca el ritme amb què les cèl·lules s'acaben consumint després d'un cert nombre limitat de reproduccions; el temps biològic, que condueix a la mort com organisme; i el temps psicològic, subjectiu, que varia segons les circumstàncies i entorn, són tots ells temps que es connecten amb l'inexorable temps físic i que determinen l'halo tènue existencial que circumscrivim al que s'anomena Ara.

L'Ara és l'atrevit objecte d'estudi que el físic Richard A. Muller ha abordat en el seu últim assaig. La física del temps, com diu l'encertat subtítol de l'obra, i les seves implicacions i ramificacions epistemològiques, és el fil conductor principal de Muller, mitjançant el qual pretén desentranyar els motius pels quals percebem el present tal com ho fem. Perquè el present és un conjunt de mesura nul·la, un origen que es desplaça, un zero que no podem agafar ni mesurar; se'ns escapa a transformar-se en passat i, encara que siguem capaços d'efectuar prediccions sobre ell, mai no hem viscut el futur.

Per què l'Ara és un llindar temporal, un límit del futur al qual mai vam arribar? El temps viscut és sempre passat, menys l'Ara. Es crea temps a cada instant alhora que s'expandeix l'Univers? Està associat el temps a una dimensió espacial en la qual s'agermana amb la velocitat de la llum? Per què la fletxa temporal sempre va cap endavant? L'enfocament científic de Muller és imprescindible per exhaustiu i empiricista, doncs recorre de forma amena els fonaments de relativitat i quàntica necessaris per explicar el temps, però sempre aportant, com a bon físic experimental, les evidències que sostenen les modernes teories sobre el temps. Els lectors més avançats es poden desplaçar de forma adequada als apèndixs algunes ampliacions i reflexions teòriques més sensates.

Muller no es fa enrere davant la filosofia de la ciència, més enllà de la física. Ni amb la teologia. És potser en aquest punt on s'excedeix, posicionant i, d'alguna manera, vinculant entre línies el temps a la creació divina, barrejant ciència amb creença. Sense caure en el fisicalisme, no era necessària cap aproximació a Déu o la seva absència, ni llistar cites relacionades amb Déu d'alguns grans científics de la història. Són arguments d'autoritat per atacar a l'ateisme i el fisicalisme? Però Muller prefereix mullar-se personalment, mostrar-nos les seves cartes, les seves creences, potser per ser honest fins al final al respondre preguntes que altres assagistes ometen per conflictives, quan el lector es qüestiona: tot això està molt bé, però ¿aquest tipus serà creient, agnòstic o ateu?. Ell és així, diàfan pel que per a altres íntim, com va fer en el seu anterior Física per a futurs presidents (2009). I així, la barreja final, tot i que sincera, corre el perill de confondre a alguns lectors que acabin extraient conclusions errònies sobre el vincle entre la profusa ciència del llibre i la religió.

El llibre és un bigarrat cúmul de dubtes que tenen resposta científica, de vicissituds en el temps viscut per Muller i de girs narratius genials. Muller aprofita el seu propi fil vital per narrar els espectaculars canvis en la concepció física del temps al llarg del segle XX i en aquest inici de XXI, ben connectats amb la història de la ciència. Gaudim així del Muller jove físic experimental, de les connexions teòriques de la seva maduresa i ens posem rondinaires amb ell i la seva filosofia final.

Font: Nuakas