L'enginyer i responsable de Xarxes Intel·ligents d'Estabanell Energia, Ramon Gallart, participa com a col·laborador expert en tecnologia al programa 'L'hora de la veritat' d'El 9 FM. Gallart parla amb el conductor del programa, Jordi Molet, del naixement i l'evolució dels wearables. Es coneix amb aquest nom el conjunt de dispositius o aparells que interactuen amb qui els porta al cos. Es tracta de rellotges, polseres o anells que monitoritzen diferents activitats. El concepte wearable té dos significats: portable o vestible i computador corporal. Aquests aparells van néixer als anys 70 i es va fer famosos a partir de 2010. L'aparició de les ulleres de Google van marcar un punt d'inflexió important.
dijous, 30 d’abril del 2015
El valor real de les xarxes intel·ligents i les microxarxes
Per tots aquests avantatges mediambientals i econòmics de les energies renovables, els usuaris elèctrics actuals es convertiran en prosumidors, una fusió de productors i consumidors d'energia elèctrica. La integració de prosumidors en el sistema elèctric presenta diversos reptes, tant tècnics com econòmics. Quin és el valor real que aporten les xarxes intel·ligents per als consumidors / prosumidors?
En primer lloc, generació de valor econòmic per a la pròpia xarxa. La xarxa elèctrica intel·ligent ofereix una manera d'involucrar clients de manera que s'utilitza la seva flexibilitat com un instrument per equilibrar el consum elèctric sense necessitat de noves infraestructures. En segon lloc, els incentius. Hi ha molts programes d'incentius de diferents característiques (energies renovables, gestió de demanda, etc.) que suposen un valor econòmic per als consumidors. En tercer lloc, el valor tecnològic. L'emmagatzematge d'energia és la clau principal per l'electricitat per assegurar continuïtat de subministrament d'un sistema de generació amb recursos no gestionables. La introducció de vehicles elèctrics amb càrrega reversible (V2G) incrementa encara més la capacitat d'emmagatzematge d'energia disponible a la xarxa. La qüestió de la gestió de l'emmagatzematge, a càrrec de la companyia elèctrica o dels usuaris mateixos, és clau per a l'explotació d'aquests sistemes, la qual cosa ens porta de nou als incentius i també a l'aspecte comunitari. En quart lloc, la comunitat rural. Amb les tecnologies d'energies renovables i xarxes intel·ligents, les comunitats rurals, riques en recursos, guanyaran poder substancial en el mercat. I, finalment, el valor social. A Alemanya, la limitació legal de les exportacions de generació renovable ha iniciat una nova cooperació i compromís social per tal d'aprofitar al màxim el recurs.
Des del centre d'innovació tecnològica CITCEA-UPC -que col·labora molt estretament amb la revista Automàtica i Instrumentación- s'està treballant des de fa molts anys tant en la tecnologia de convertidors, imprescindible per aquestes solucions, com en les arquitectures de xarxes innovadores i models de negocis en aquests nous ecosistemes. En projectes de transferència de tecnologia s'han realitzat estudis sobre el vehicle elèctric, el seu impacte a la xarxa elèctrica i la construcció i integració del V2G a les xarxes elèctriques. Els projectes Smart Rural Grid i EMPOWER - als quals s'ha dedicat un dels articles del dossier central de la revista de gener i que s'han inicialitzat recentment en aquest centre- permetran posar en valor tot aquest potencial anteriorment esmentat.
Font: Automática e Instrumentación
Mesures de rutina d'un trafo de potència
L'objecte del mesurament és la resistència entre tots els aparells i els terminals de cada fase del debanat del transformador es mesuren amb corrent continu. I també es mesura la corresponent temperatura del debanament.
Es necessiten les mesures de resistències en relació amb el mesurament de la pèrdua de càrrega quan aquestes són corregides per correspondre a la temperatura de referència. El mesurament de la resistència també mostrarà si els enrotllaments estan connectats correctament.
Aparell i circuit de mesura bàsica
El mesurament es realitza amb la maleta de proves de la imatge.
Aquest dispositiu és un analitzador automàtic que permet optimitzar els mesuraments de transformadors de distribució d'energia i trifàsics.
On:
T 1 - transformador a prova,
A - amperímetre,
U - Voltímetre
B - alimentació de CC,
T h - Termòmetre
El principi del mesurament és el següent:
La caiguda de tensió U dc ve causada pel corrent continu I dc i per la resistència RAB, RAC i RBC que és massa.
Les resistències es calculen a partir d'U dc i dc usant la correcció per l'error causat per la resistència interna de l'equip de mesurament de voltatge .
La temperatura es mesura des dels cilindres plens d'oli qui hi ha a la tapa del transformador mitjançant un termòmetre electrònic connectat a l'ordinador.
Informe de prova
Es calculen els valors de resistència i la temperatura mitjana. En l'informe s'anoten els valors mesurats de les resistències, la connexió, la posició del regulador i la temperatura mitjana dels debanats durant el mesurament.
Font: Electrical Engineering
Es necessiten les mesures de resistències en relació amb el mesurament de la pèrdua de càrrega quan aquestes són corregides per correspondre a la temperatura de referència. El mesurament de la resistència també mostrarà si els enrotllaments estan connectats correctament.
Aparell i circuit de mesura bàsica
El mesurament es realitza amb la maleta de proves de la imatge.
 |
| Mesurador de resistència |
Aquest dispositiu és un analitzador automàtic que permet optimitzar els mesuraments de transformadors de distribució d'energia i trifàsics.
 |
| Circuit per a mesurament de resistència |
On:
T 1 - transformador a prova,
A - amperímetre,
U - Voltímetre
B - alimentació de CC,
T h - Termòmetre
El principi del mesurament és el següent:
La caiguda de tensió U dc ve causada pel corrent continu I dc i per la resistència RAB, RAC i RBC que és massa.
Les resistències es calculen a partir d'U dc i dc usant la correcció per l'error causat per la resistència interna de l'equip de mesurament de voltatge .
La temperatura es mesura des dels cilindres plens d'oli qui hi ha a la tapa del transformador mitjançant un termòmetre electrònic connectat a l'ordinador.
Informe de prova
Es calculen els valors de resistència i la temperatura mitjana. En l'informe s'anoten els valors mesurats de les resistències, la connexió, la posició del regulador i la temperatura mitjana dels debanats durant el mesurament.
Font: Electrical Engineering
dimecres, 29 d’abril del 2015
El portàtil híbrid
El projecte One Laptop ha desenvolupat un Laptop modular per nens. Un soci australià sense ànim de lucre, s'està preparant per llançar un nou ordinador portàtil híbrid que li permetrà intercanviar components similars al Projecte Ara de Google.
Encara no hi ha cap detall oficial sobre bits i píxels, però s'han aconseguit diverses imatges que donen un sentit bàsic del que s'està desenvolupant. Batejat com el XO-Infinit, es pot utilitzar com un ordinador portàtil o una tauleta; comparteix l'estètica acolorida dels dispositius actuals (OLPC XO-4 tauletes i portàtils) i sembla que fins i tot els nens podrien canviar fàcilment els diferents mòduls. Si funciona com s'espera, podria acabar com a base d'una plataforma per a una màquina infinitament, actualitzable que duraria molts anys. Per això és ideal per a les escoles i pels mercats internacionals. Un dels socis, ha confirmat que l'XO-Infinit s'anunciarà oficialment molt aviat, però per ara no s'està revelant gaire cosa més.
Pel del seu aspecte, sembla que hi haurà mòduls separats, bateria, càmera, xarxes i processament de nucli del XO-Infinit (que probablement inclou la CPU, memòria i emmagatzematge). Fent dispositius fàcils de reparació, va ser una de les idees centrals, que al principi va començar com un projecte destinat a portar ordinadors portàtils barats a escoles de tot el món.
En ser modular, serà encara més fàcil que els nens pugin substituir parts específiques quan alguna cosa vagi malament. Fins i tot es podria ser capaç de fer la seva XO-Infinit més potent amb un nou maquinari que podria estar disponible en les diferents evolucions.
Font: Engadget
Encara no hi ha cap detall oficial sobre bits i píxels, però s'han aconseguit diverses imatges que donen un sentit bàsic del que s'està desenvolupant. Batejat com el XO-Infinit, es pot utilitzar com un ordinador portàtil o una tauleta; comparteix l'estètica acolorida dels dispositius actuals (OLPC XO-4 tauletes i portàtils) i sembla que fins i tot els nens podrien canviar fàcilment els diferents mòduls. Si funciona com s'espera, podria acabar com a base d'una plataforma per a una màquina infinitament, actualitzable que duraria molts anys. Per això és ideal per a les escoles i pels mercats internacionals. Un dels socis, ha confirmat que l'XO-Infinit s'anunciarà oficialment molt aviat, però per ara no s'està revelant gaire cosa més.
Pel del seu aspecte, sembla que hi haurà mòduls separats, bateria, càmera, xarxes i processament de nucli del XO-Infinit (que probablement inclou la CPU, memòria i emmagatzematge). Fent dispositius fàcils de reparació, va ser una de les idees centrals, que al principi va començar com un projecte destinat a portar ordinadors portàtils barats a escoles de tot el món.
En ser modular, serà encara més fàcil que els nens pugin substituir parts específiques quan alguna cosa vagi malament. Fins i tot es podria ser capaç de fer la seva XO-Infinit més potent amb un nou maquinari que podria estar disponible en les diferents evolucions.
Font: Engadget
La gran planta solar de l'Índia
L'Índia està a punt d'iniciar la construcció de la que serà la major central solar del món. Com a part d'un gran esforç per incrementar la capacitat d'energia renovable per ajudar a respondre a les creixents necessitats energètiques del país en desenvolupament, la planta solar de 750 megawatts a Madhya Pradesh s'inaugurarà el 15 d'agost 2016, Dia de la Independència de l'Índia. La planta serà significativament més gran que els horts solars líders en el món a Califòrnia, incloent la Solar Farm.
L'Índia planeja instal·lar almenys 100 gigawatts d'energia solar per a l'any 2022, un objectiu que el gegant de l'energia solar de la Xina només planeja executar per dos anys. Els dos països s'enfronten a crisis energètiques com ara centrals tèrmiques de carbó i contaminació de l'aire. La situació és en molts sentits més acusada a l'Índia. Més de 300 milions d'indis no tenen accés a l'electricitat, i el 2017, es preveu que l'Índia superarà la Xina en el creixement econòmic.
Un informe recent de l'Organització Mundial de la Salut va trobar que l'Índia té 13 de les 20 ciutats més contaminades del món incloent la capital, Delhi que és la més contaminada de totes. L'informe de l'OMS va trobar que Delhi tenia sis vegades més alt el nivell de partícules en suspensió en l'aire del que es considera segur. Però una recent investigació sobre el terreny ha descobert que els nivells podrien ser fins a vuit vegades més grans en els corredors d'alt trànsit.
Afortunadament, l'energia solar és essencialment lliure d'emissions, i 750 megawatts és una gran quantitat d'energia. És a prop de la quantitat total de la capacitat d'energia solar que l'assolellada Austràlia ha instal·lat en tot el 2014. També és de 200 megawatts més, el recentment projecte del desert anomenat Granja Solar a Califòrnia, una de les majors plantes solars del món i un dels principals parcs solars a escala comercial de l'interior de Califòrnia. Amb 550 megawatts, és capaç de proporcionar energia a més de 160.000 llars mitjanes de Califòrnia.
En una llar de l'Índia mitjana, s'està usant només al voltant d'una dècima part de l'energia requerida per una llar nord-americana mitjana, el projecte de 750 megawatts, que equivaldrà al 90 per cent de les terres de propietat del govern, podria portar l'energia a uns dos milions de llars.
El president Obama, en el seu segon viatge com a president a l'Índia al gener, els dos líders van anunciar que els països treballaran junts per lluitar contra el canvi climàtic. Si bé no es va anunciar un compromís amb el mateix pes que l'acord entre els EUA i la Xina de l'octubre passat, ells varen traçar una llista d'objectius que espera s'expandirà en diàlegs de política i treballs tècnics sobre energia neta i tecnologies de baixes emissions de gasos d'efecte hivernacle.
L'acord inclou centrar-se en el creixement de la inversió en energia neta a l'Índia i la recerca de formes de reduir la contaminació de l'aire, que envolta moltes regions urbanitzades. També es va remarcar, que els països han de "cooperar estretament" per a un acord "positiu i ambiciós" en les converses sobre el clima de París a finals d'any.
"La veu de l'Índia és molt important en aquest tema", va dir Obama en una roda de premsa durant la seva visita. "Potser cap país podria estar potencialment més afectat pels impactes del canvi climàtic i cap país serà més important per avançar un acord sòlid que la pròpia Índia".
L'assoliment dels objectius d'energia neta de l'Índia, serà el repte de l'elaboració d'un tractat sobre el clima d'èxit en la cimera del clima de París d'enguany. Actualment l'Índia té al voltant de 33 gigawatts d'energia neta instal·lada, composta majoritàriament de l'energia eòlica, amb la major part de la capacitat de generació d'energia de 250 gigawatts general del país provinent de plantes elèctriques de carbó.
Font: Climate Progress
L'Índia planeja instal·lar almenys 100 gigawatts d'energia solar per a l'any 2022, un objectiu que el gegant de l'energia solar de la Xina només planeja executar per dos anys. Els dos països s'enfronten a crisis energètiques com ara centrals tèrmiques de carbó i contaminació de l'aire. La situació és en molts sentits més acusada a l'Índia. Més de 300 milions d'indis no tenen accés a l'electricitat, i el 2017, es preveu que l'Índia superarà la Xina en el creixement econòmic.
Un informe recent de l'Organització Mundial de la Salut va trobar que l'Índia té 13 de les 20 ciutats més contaminades del món incloent la capital, Delhi que és la més contaminada de totes. L'informe de l'OMS va trobar que Delhi tenia sis vegades més alt el nivell de partícules en suspensió en l'aire del que es considera segur. Però una recent investigació sobre el terreny ha descobert que els nivells podrien ser fins a vuit vegades més grans en els corredors d'alt trànsit.
Afortunadament, l'energia solar és essencialment lliure d'emissions, i 750 megawatts és una gran quantitat d'energia. És a prop de la quantitat total de la capacitat d'energia solar que l'assolellada Austràlia ha instal·lat en tot el 2014. També és de 200 megawatts més, el recentment projecte del desert anomenat Granja Solar a Califòrnia, una de les majors plantes solars del món i un dels principals parcs solars a escala comercial de l'interior de Califòrnia. Amb 550 megawatts, és capaç de proporcionar energia a més de 160.000 llars mitjanes de Califòrnia.
En una llar de l'Índia mitjana, s'està usant només al voltant d'una dècima part de l'energia requerida per una llar nord-americana mitjana, el projecte de 750 megawatts, que equivaldrà al 90 per cent de les terres de propietat del govern, podria portar l'energia a uns dos milions de llars.
El president Obama, en el seu segon viatge com a president a l'Índia al gener, els dos líders van anunciar que els països treballaran junts per lluitar contra el canvi climàtic. Si bé no es va anunciar un compromís amb el mateix pes que l'acord entre els EUA i la Xina de l'octubre passat, ells varen traçar una llista d'objectius que espera s'expandirà en diàlegs de política i treballs tècnics sobre energia neta i tecnologies de baixes emissions de gasos d'efecte hivernacle.
L'acord inclou centrar-se en el creixement de la inversió en energia neta a l'Índia i la recerca de formes de reduir la contaminació de l'aire, que envolta moltes regions urbanitzades. També es va remarcar, que els països han de "cooperar estretament" per a un acord "positiu i ambiciós" en les converses sobre el clima de París a finals d'any.
"La veu de l'Índia és molt important en aquest tema", va dir Obama en una roda de premsa durant la seva visita. "Potser cap país podria estar potencialment més afectat pels impactes del canvi climàtic i cap país serà més important per avançar un acord sòlid que la pròpia Índia".
L'assoliment dels objectius d'energia neta de l'Índia, serà el repte de l'elaboració d'un tractat sobre el clima d'èxit en la cimera del clima de París d'enguany. Actualment l'Índia té al voltant de 33 gigawatts d'energia neta instal·lada, composta majoritàriament de l'energia eòlica, amb la major part de la capacitat de generació d'energia de 250 gigawatts general del país provinent de plantes elèctriques de carbó.
Font: Climate Progress
dimarts, 28 d’abril del 2015
Energia i centres de processament de dades
Les grans companyies d'Internet del món estan recorrent a l'energia neta per fer funcionar els seus centres de dades. S'han vist ofertes d'energia neta d'Apple, incloent grans projectes solars previstos a Califòrnia i Arizona, i una compra gran d'aerogeneradors per part de Google, per proveir d'energia la seva seu a Silicon Valley.
Però no sempre ha estat així. Només en els últims anys Apple, Google, Facebook i altres han estat adoptant l'energia neta com una opció viable per proporcionar una quantitat significativa d'energia als seus centres de dades.
Al 2006, quan Google va començar a interessar-se per la construcció del seu centre de dades a la costa est (la instal·lació es va anunciar a principis de 2007), l'energia neta no estava prevista ni pensada, fins i tot per a Google, que més tard va ser pioner en l'ús d'energia neta: hi ha invertit més de mil milions de dòlars. En aquests anys, la xarxa elèctrica de Carolina del Nord només generava el 4% de la seva electricitat de fonts renovables, amb el carbó en un 61% i l'energia nuclear en un 31%.
Tres anys després, al 2009, quan Apple i Facebook estaven estudiant la construcció de centres de dades a Carolina del Nord, l'energia neta era encara una idea primerenca. Era atractiu en alguns aspectes emergents, però els distribuïdors estatals i locals no estaven oferint el tipus d'opcions d'energia netes que les companyies d'Internet volien.
És per això que a finals de 2011 Apple va començar la construcció de les seves inusuals i enormes granges solars a la zona. Construïdes per SunPower, aquestes granges solars ara s'estenen per centenars d'hectàrees i generen més energia solar de la que Apple necessita per aquesta instal·lació. La companyia també té una granja de pila de combustible construïda al costat del centre de dades. Apple va acordar connectar-se a la xarxa de l'estat, però també estava generant la seva pròpia energia neta.
El parcs solars d'Apple van acabar exercint pressió sobre les companyies elèctriques de Duke Energy i de l'estat, les quals van haver de reconèixer que si hi havia una gran potència neta proporcionada a aquests clients de la xarxa elèctrica, llavors ells no havien de construir la seva pròpia xarxa. A finals del 2013, Duke Energy va demanar oficialment als reguladors de l'estat, la possibilitat de vendre energia neta a partir de noves fonts a grans consumidors d'energia que estaven disposats a comprar, però gràcies a les regulacions restrictives i una indústria de l'electricitat que es mou a un ritme lent, no es va permetre. Ara Duke Energy té un programa de subministrament d'energia neta a l'estat.
Així que els DSO i els reguladors estatals s'estan adaptant als desitjos de les empreses d'Internet, però les companyies d'Internet també estan aprenent. Mentre que les granges solars i cèl·lules de combustible de la granja d'Apple a Carolina del Nord van ser els primers del seu tipus, ara ofertes d'Apple amb First Solar a Califòrnia i la comanyia de Salt River Project a Arizona semblen una mica més coordinats.
Apple va a comprar l'energia solar de la granja solar planificada per First Solar al comtat de Monterey a través d'un acord a 25 anys de compra d'energia a baix cost i fix, també ha de comprar l'energia solar de les granges del Projecte del Riu Salt d'una manera similar.
Així que el que abans era una font més cara, aquest nínxol s'ha convertit en una opció d'energia neta substancial la qual, ara les grans companyies d'Internet es senten amb un subminstrament més còmode.
Ara, els panells solars estan en el moment més barat de la història. L'energia eòlica també és barata. L'acord de Google per comprar energia de la Altamont Pass renovada mostra com els aerogeneradors han baixat considerablement el preu.
Al final del dia, els centres de dades només són consumidors d'un parell de punts percentuals d'energia als Estats Units. Així que no són necessàriament el problema energètic líder en aquests dies, però ja que són propietat de les marques influents i de cara al consumidor, podrien fer molt per iniciar el desenvolupament d'energia neta fora de la indústria de la tecnologia.
Font: Gigaom
 |
| Centre de dades de Facebook a Carolina del Nord. Imatge cortesia de GigaOM/Katie Fehrenbacher |
Al 2006, quan Google va començar a interessar-se per la construcció del seu centre de dades a la costa est (la instal·lació es va anunciar a principis de 2007), l'energia neta no estava prevista ni pensada, fins i tot per a Google, que més tard va ser pioner en l'ús d'energia neta: hi ha invertit més de mil milions de dòlars. En aquests anys, la xarxa elèctrica de Carolina del Nord només generava el 4% de la seva electricitat de fonts renovables, amb el carbó en un 61% i l'energia nuclear en un 31%.
 |
| Granja de pila de combustible d'Apple al costat del seu centre de dades a Maiden, Carolina del Nord. GigaOM/Katie Fehrenbacher |
És per això que a finals de 2011 Apple va començar la construcció de les seves inusuals i enormes granges solars a la zona. Construïdes per SunPower, aquestes granges solars ara s'estenen per centenars d'hectàrees i generen més energia solar de la que Apple necessita per aquesta instal·lació. La companyia també té una granja de pila de combustible construïda al costat del centre de dades. Apple va acordar connectar-se a la xarxa de l'estat, però també estava generant la seva pròpia energia neta.
 |
| Granja solar d'Apple al costat del seu centre de dades a Maiden, Carolina de Nord. Cortesia de GigaOM/Katie Fehrenbacher |
El parcs solars d'Apple van acabar exercint pressió sobre les companyies elèctriques de Duke Energy i de l'estat, les quals van haver de reconèixer que si hi havia una gran potència neta proporcionada a aquests clients de la xarxa elèctrica, llavors ells no havien de construir la seva pròpia xarxa. A finals del 2013, Duke Energy va demanar oficialment als reguladors de l'estat, la possibilitat de vendre energia neta a partir de noves fonts a grans consumidors d'energia que estaven disposats a comprar, però gràcies a les regulacions restrictives i una indústria de l'electricitat que es mou a un ritme lent, no es va permetre. Ara Duke Energy té un programa de subministrament d'energia neta a l'estat.
Així que els DSO i els reguladors estatals s'estan adaptant als desitjos de les empreses d'Internet, però les companyies d'Internet també estan aprenent. Mentre que les granges solars i cèl·lules de combustible de la granja d'Apple a Carolina del Nord van ser els primers del seu tipus, ara ofertes d'Apple amb First Solar a Califòrnia i la comanyia de Salt River Project a Arizona semblen una mica més coordinats.
 |
| Granja solar d'Apple a Carolina del Nord. Cortesia d'Apple |
Així que el que abans era una font més cara, aquest nínxol s'ha convertit en una opció d'energia neta substancial la qual, ara les grans companyies d'Internet es senten amb un subminstrament més còmode.
 |
| David J. Laporte |
Al final del dia, els centres de dades només són consumidors d'un parell de punts percentuals d'energia als Estats Units. Així que no són necessàriament el problema energètic líder en aquests dies, però ja que són propietat de les marques influents i de cara al consumidor, podrien fer molt per iniciar el desenvolupament d'energia neta fora de la indústria de la tecnologia.
Font: Gigaom
Estratègies de gestió intel·ligent per estalviar energia
Com a part de l'impuls cap a la sincronització entre el consum i la producció d'energia elèctrica a llarg termini, les empreses de distribució d'energia ajusten les seves tarifes per encoratjar als consumidors a reduir les seves necessitats durant els períodes pic.
Hi ha diferents estratègies possibles, depenent dels nivells de consum i els requisits operatius: Restricció de la demanda, evitant les hores punta, la programació de la càrrega o fins i tot la generació d'energia distribuïda i localitzada.
Anem a veure la cadascuna de les estratègies establertes:
1. Restricció de la demanda
Les empreses de distribució d'energia poden utilitzar aquesta solució en els contractes de subministrament que contenen clàusules restrictives. L'aplicació està determinada pel consumidor (basat en tarifes especials).
Aquesta política de gestió s'utilitza típicament durant els mesos més calorosos o freds de l'any, quan les empreses i clients privats tenen molt alts requeriments de ventilació, aire condicionat i calefacció i quan el consum d'electricitat supera la demanda normal de forma considerable.
La reducció del consum d'aquesta manera pot resultar problemàtica en ambients del sector residencial i de serveis, ja que poden incomodar considerablement els ocupants de l'edifici. Els clients de la indústria poden mostrar més interès en aquest tipus d'esquema i podrien beneficiar-se de contractes que redueixen els costos unitaris de fins al 30% si tenen un alt nombre de càrregues no essencials.
2. Evitar el pic de demanda
Aquest mètode consisteix en moure els pics de consum d'acord amb les diferents tarifes disponibles. La idea és reduir les factures, encara que el consum general segueix essent el mateix.
3. Programació de la càrrega
Aquesta estratègia de gestió és una opció per a les empreses que poden acollir-se a les tarifes més baixes mitjançant la programació de consum per a tots els processos en el moment del dia que no és ni important ni crític.
4. La generació addicional d'energia distribuïda
L'ús de la generació distribuïda per subministrar energia millora la flexibilitat operativa, ja que proporciona l'energia necessària per continuar les operacions normals durant els períodes de demanda punta o de restriccions. Es pot configurar un sistema de control automàtic per a gestionar aquesta producció d'energia en funció de les necessitats i les tarifes aplicables en un moment donat.
Quan l'energia es subministra des de l'estranger és més cara que l'energia generada en el propi país i el sistema de control canvia automàticament entre tots dos.
Com ha de comprendre un client les càrregues?
El rebut de la llum, a la majoria dels països, consisteix en dos components principals:
Els càrrecs per demanda es restableixen mensualment i es basen en la taxa més alta a la qual es consumeix electricitat durant els períodes que són les hores pic de serveis públics. Els càrrecs per demanda es mesuren en quilowatts i, depenent de la companya, la major taxa de consum es mesura en intervals de 15 o 30 minuts durant les hores punta o valor contractat.
Els càrrecs per demanda formen una part important de la factura mensual d'electricitat d'una empresa.
Les estratègies per la gestió de la càrrega punta que permeten reduir la demanda d'una instal·lació en moments en què es mesura la demanda punta, poden suposar estalvis significatius en els sectors comercials, industrials i governamentals.
Gestió de càrrega intel·ligent - Client intel·ligent
Les solucions de gestió de càrrega elèctrica intel·ligents estan dissenyats per aconseguir el control avançat i minimitzar els costos. S'inclouen aplicacions per ajudar a reduir el temps d'inactivitat, reduir els costos d'energia, suport a la planificació de la capacitat, millorar l'eficiència i proporcionar una visió en el sistema en conjunt.
Les solucions de gestió de càrrega elèctrica en general ajuden a:
Font: Electrical Engineering
Hi ha diferents estratègies possibles, depenent dels nivells de consum i els requisits operatius: Restricció de la demanda, evitant les hores punta, la programació de la càrrega o fins i tot la generació d'energia distribuïda i localitzada.
Anem a veure la cadascuna de les estratègies establertes:
1. Restricció de la demanda
Les empreses de distribució d'energia poden utilitzar aquesta solució en els contractes de subministrament que contenen clàusules restrictives. L'aplicació està determinada pel consumidor (basat en tarifes especials).
Aquesta política de gestió s'utilitza típicament durant els mesos més calorosos o freds de l'any, quan les empreses i clients privats tenen molt alts requeriments de ventilació, aire condicionat i calefacció i quan el consum d'electricitat supera la demanda normal de forma considerable.
La reducció del consum d'aquesta manera pot resultar problemàtica en ambients del sector residencial i de serveis, ja que poden incomodar considerablement els ocupants de l'edifici. Els clients de la indústria poden mostrar més interès en aquest tipus d'esquema i podrien beneficiar-se de contractes que redueixen els costos unitaris de fins al 30% si tenen un alt nombre de càrregues no essencials.
 |
| Videowall SCADA vist en alguna empresa elèctrica |
2. Evitar el pic de demanda
Aquest mètode consisteix en moure els pics de consum d'acord amb les diferents tarifes disponibles. La idea és reduir les factures, encara que el consum general segueix essent el mateix.
3. Programació de la càrrega
Aquesta estratègia de gestió és una opció per a les empreses que poden acollir-se a les tarifes més baixes mitjançant la programació de consum per a tots els processos en el moment del dia que no és ni important ni crític.
4. La generació addicional d'energia distribuïda
L'ús de la generació distribuïda per subministrar energia millora la flexibilitat operativa, ja que proporciona l'energia necessària per continuar les operacions normals durant els períodes de demanda punta o de restriccions. Es pot configurar un sistema de control automàtic per a gestionar aquesta producció d'energia en funció de les necessitats i les tarifes aplicables en un moment donat.
Quan l'energia es subministra des de l'estranger és més cara que l'energia generada en el propi país i el sistema de control canvia automàticament entre tots dos.
Com ha de comprendre un client les càrregues?
El rebut de la llum, a la majoria dels països, consisteix en dos components principals:
- Càrrec per demanda
- Càrrec consum d'energia
Els càrrecs per demanda es restableixen mensualment i es basen en la taxa més alta a la qual es consumeix electricitat durant els períodes que són les hores pic de serveis públics. Els càrrecs per demanda es mesuren en quilowatts i, depenent de la companya, la major taxa de consum es mesura en intervals de 15 o 30 minuts durant les hores punta o valor contractat.
Els càrrecs per demanda formen una part important de la factura mensual d'electricitat d'una empresa.
Les estratègies per la gestió de la càrrega punta que permeten reduir la demanda d'una instal·lació en moments en què es mesura la demanda punta, poden suposar estalvis significatius en els sectors comercials, industrials i governamentals.
Gestió de càrrega intel·ligent - Client intel·ligent
Les solucions de gestió de càrrega elèctrica intel·ligents estan dissenyats per aconseguir el control avançat i minimitzar els costos. S'inclouen aplicacions per ajudar a reduir el temps d'inactivitat, reduir els costos d'energia, suport a la planificació de la capacitat, millorar l'eficiència i proporcionar una visió en el sistema en conjunt.
Les solucions de gestió de càrrega elèctrica en general ajuden a:
- Evitar els càrrecs d'excés de demanda mitjançant la reducció de la demanda màxima
- Disminuir l'impacte dels talls d'energia dels distribuïdors
- Reduir el factor de potència per sancions de l'empresa distribuïdora
- Reduir els efectes negatius del factor de potència o l'alt contingut d'harmònics
- Control automàtic dels sistemes de generació distribuïda
- Control d'un sistema de distribució elèctrica industrial amb un mínim de personal
Font: Electrical Engineering
dilluns, 27 d’abril del 2015
Detector wireless
 |
| Etiqueta RFID, sensor sense fils ni piles per a la detecció de substàncies químiques com ara explosius i oxidants (Investigació Global de GE) |
Per a les agències de seguretat pública, ensumar explosius o un tipus de contraban és una tasca difícil. Els detectors d'explosius de mà poden ser tan petits com una bossa, però encara han de ser operats manualment i els sensors muntats permanentment han de ser encara més grans. Els gossos són útils en alguns escenaris, però són cars per desplegar de forma massiva i han de tenir sempre un cuidador.
És per això que GE Global Research està treballant en una nova forma de detectar substàncies perilloses, que costa al voltant de cinc centaus, es pot desplegar en qualsevol lloc, i no necessita supervisió humana. El dispositiu és un petit tag RFID que s'activa només quan detecta certs explosius o agents oxidants. En efecte, es podrien substituir gegantins escàners d'explosius amb un parell de centímetres de diàmetre.
Desenvolupat en col·laboració amb el Grup de Suport Tècnic de Treball (TSWG), un grup de treball interinstitucional dedicat a la lluita contra el terrorisme, la nova etiqueta RFID podria reduir el cost de l'exploració de materials perillosos en llocs com els ports de càrrega i aeroports.
 |
| Les etiquetes RFID convencionals que han estat convertides en sensors mitjançant l'aplicació d'un material de detecció en un costat de l'etiqueta. El material de detecció és de color blanc (GE Global Research) |
Les etiquetes RFID utilitzen camps electromagnètics per transferir dades, i es troben normalment en entorns com poden ser targetes clau per obrir portes i transponedors de peatge EZPass. GE manté el secret sobre els detalls de com estan essent utilitzats aquí, però diu que s'ha desenvolupat "un material sensible que respon als explosius i oxidants" que es pot integrar en el dispositiu. S'han desenvolupat materials de detecció que són molt sensibles a aquest tipus de detecció.
Les etiquetes es poden col·locar en contenidors de càrrega, en enviaments de paquets, aeroports i edificis governamentals, per citar-ne alguns. L'equip creu que serà capaç d'estar en estat latent durant mesos i encara alertar efectivament, sense cap necessitat d'alimentació elèctrica o de recàrrega. Aquesta etiqueta pot ser una bufetada per qualsevol lloc, ja que només cal que s'activi una vegada quan troba un producte químic. La distància a la qual es poden llegir depèn de la sensibilitat de l'antena per la captació del seu lector, en general des d'uns pocs centímetres a uns quatre metres. Això pot semblar una limitació, però GE creu que pot costar només uns cèntims cada unitat, de manera que es poden instal·lar en grans quantitats a preus molt baixos, de fet, a tot arreu.
Actualment, l'enfocament de GE està en els explosius i els oxidants, però l'equip creu que pot desenvolupar etiquetes similars per detectar la matèria biològica com espores o bacteris. La comercialització podria arribar aviat, en els propers anys.
Font: Wired
dijous, 23 d’abril del 2015
De la transferència a la concurrència tecnològica
Ignacio López de Arriortúa va ser un directiu basc del sector de l'automòbil que es va fer mundialment famós a principis dels 90. Com a director de compres de General Motors, va estalviar més de 4.000 milions de dòlars en el període 1992-1994 mitjançant agressives tècniques de negociació amb proveïdors. El seu èxit econòmic va crear una escola de gestió en management, i el va portar a la vicepresidència de Volkswagen (no exempta de polèmica per suposat robatori de documents confidencials de General Motors). En tot cas, mitjançant la gestió de compres, va aconseguir acabar amb una de les majors crisis de la història de General Motors, i va treure a Volkswagen dels números vermells en només dos anys.
Però Superlópez, el tsar de les compres va oblidar una cosa: Part de la I + D estratègica de l'automòbil la realitzaven els seus proveïdors. Els seus mètodes de reducció dràstica de costos mitjançant subhastes competitives, i llargs terminis de pagament, forçava als proveïdors a reduir dramàticament els seus marges, eliminant totes les activitats de llarg termini, especialment la R + D. Al final dels 90, la seva escola de gestió estava totalment qüestionada per una caiguda generalitzada de la qualitat i del nivell tecnològic de la indústria de l'automòbil.
I és que la relació amb proveïdors, especialment aquells que són estratègics a llarg termini per la seva provisió de coneixement al producte, no es pot reduir a una taula de negociació, a un preu (el menor possible) i a un contracte mercantil a curt termini . Avui sabem que la gestió de proveïdors estratègics requereix entorns col·laboratius i relacions de confiança. Entorns col·laboratius que, en el cas dels processos d'innovació, solen exigir integració de sistemes d'informació (per, per exemple, desenvolupar projectes complexos de forma concurrent) i, sovint, integració de cadena de subministrament. Per això és imprescindible la creació de relacions de confiança: "Desenvolupar clústers és construir relacions de confiança", en paraules de Ifor Fwoc-Williams, un dels millors especialistes mundials en clústers. I això només es pot aconseguir a llarg termini.
Superlópez no havia llegit a Peter Kraljic, que ja el 1983 va publicar a Harvard Business Review un article on postulava una famosa matriu de segmentació de proveïdors. L'aprovisionament pot ser d'alt o baix risc financer, i d'alt o baix risc d'escassetat. No és el mateix negociar amb proveïdors de productes o serveis barats, dels quals n'existeixin multiplicitat (per exemple, comprar llapis), que negociar amb proveïdors de productes o serveis d'alt cost que, a més, siguin exclusius (per exemple, semiconductors). Enmig, hi ha productes d'alt risc financer, però sense risc d'escassetat de proveïdors (per exemple, construcció d'edificis), per als quals una subhasta competitiva és el mecanisme de gestió més oportú. O productes coll d'ampolla, que representen poc impacte en el compte de resultats, però són escassos (en aquest cas, és aconsellable arribar a acords preferents amb els proveïdors). No és igual, en definitiva, comprar llapis, construir edificis o adquirir semiconductors crítics. En aquest últim cas (compres estratègiques) és fins i tot aconsellable fer R + D conjunta. Aquest és el cas de les universitats i centres de recerca, que han de ser proveïdors estratègics.
El model de transferència tecnològica ha fracassat. No és eficient, ni sovint possible, generar coneixement i posteriorment col·locar-lo en algun lloc. En casos d'innovació disruptiva, aquest coneixement pot transferir a l'entorn socioeconòmic mitjançant una start-up, però compte! Hi ha una bombolla de start-ups. L'emprenedor-científic no pot fer-ho tot. Sovint, és més eficient llicenciar una patent a una empresa consolidada que ja disposi d'estructura productiva, marca, i canals de distribució.
Cap a on anem, doncs, per resoldre el tema de la transferència de tecnologia? Hi ha un problema d'enfocament: Les empreses tendeixen a comportar-se com Superlópez, i busquen en les universitats i centres de recerca contractes de curt termini per a serveis puntuals, preferentment a baix cost. Segons la matriu de Kraljic, tracten a proveïdors estratègics com proveïdors rutinaris. Les universitats o centres de recerca no tenen processos de venda, de desenvolupament de producte, ni de lliurament similars als empresarials. La seva funció no és resoldre problemes de curt termini, amb orientació a l'especificació detallada (tot projecte de R + D és incert per naturalesa) i a la minimització de marges econòmics. La universitat no pot caure en la temptació de veure's a si mateixa com a proveïdor low-cost de solucions existents en el mercat. La seva funció, com a proveïdor estratègic, és generar R + D conjunta amb l'empresa, amb visió a mig i llarg termini, per preparar la pròxima generació de productes. Crear capacitats exclusives per a l'empresa. No es tracta d'un problema de transferència, sinó de concurrència en la generació de coneixement (creació de coneixement conjunt). Les empreses tenen, en general, horitzons estratègics que es mesuren en mesos (especialment les petites). Les universitats o centres de recerca, en anys i, fins i tot en dècades. Els grups de recerca treballen amb coneixement emergent, que pot incorporar-se al mercat a diversos anys vista. Intentar que un centre de recerca de frontera resolgui un problema puntual per a una empresa que ha conegut en un càtering, és un error d'enfocament monumental, que només pot portar a la frustració mútua.
La solució: Crear pacientment ecosistemes empresarials al voltant de les universitats i centres d'investigació. Seleccionar aquelles empreses amb capacitats directives i tecnològiques suficients. Generar forts llaços de confiança. Traçar roadmaps tecnològics conjunts en el mitjà i llarg termini.Començar a fer recerca estratègica consorciada, aprenent uns dels altres, modulant progressivament la investigació per fer-la més orientada. Dissenyar conjuntament les noves generacions de productes. Integrar en aquesta lògica els doctorats industrials. Permeabilitzar les fronteres i facilitar les revolving doors (portes d'entrada i sortida de personal de l'empresa cap a la universitat i viceversa). I intentar que hi hagi polítiques públiques que ajudin a accelerar el procés, mitjançant fiscalitat favorable, finançament preferent i ajudes directes a les empreses que decideixin seguir aquest camí.
Font: Innovación 6.0
Però Superlópez, el tsar de les compres va oblidar una cosa: Part de la I + D estratègica de l'automòbil la realitzaven els seus proveïdors. Els seus mètodes de reducció dràstica de costos mitjançant subhastes competitives, i llargs terminis de pagament, forçava als proveïdors a reduir dramàticament els seus marges, eliminant totes les activitats de llarg termini, especialment la R + D. Al final dels 90, la seva escola de gestió estava totalment qüestionada per una caiguda generalitzada de la qualitat i del nivell tecnològic de la indústria de l'automòbil.
I és que la relació amb proveïdors, especialment aquells que són estratègics a llarg termini per la seva provisió de coneixement al producte, no es pot reduir a una taula de negociació, a un preu (el menor possible) i a un contracte mercantil a curt termini . Avui sabem que la gestió de proveïdors estratègics requereix entorns col·laboratius i relacions de confiança. Entorns col·laboratius que, en el cas dels processos d'innovació, solen exigir integració de sistemes d'informació (per, per exemple, desenvolupar projectes complexos de forma concurrent) i, sovint, integració de cadena de subministrament. Per això és imprescindible la creació de relacions de confiança: "Desenvolupar clústers és construir relacions de confiança", en paraules de Ifor Fwoc-Williams, un dels millors especialistes mundials en clústers. I això només es pot aconseguir a llarg termini.
Superlópez no havia llegit a Peter Kraljic, que ja el 1983 va publicar a Harvard Business Review un article on postulava una famosa matriu de segmentació de proveïdors. L'aprovisionament pot ser d'alt o baix risc financer, i d'alt o baix risc d'escassetat. No és el mateix negociar amb proveïdors de productes o serveis barats, dels quals n'existeixin multiplicitat (per exemple, comprar llapis), que negociar amb proveïdors de productes o serveis d'alt cost que, a més, siguin exclusius (per exemple, semiconductors). Enmig, hi ha productes d'alt risc financer, però sense risc d'escassetat de proveïdors (per exemple, construcció d'edificis), per als quals una subhasta competitiva és el mecanisme de gestió més oportú. O productes coll d'ampolla, que representen poc impacte en el compte de resultats, però són escassos (en aquest cas, és aconsellable arribar a acords preferents amb els proveïdors). No és igual, en definitiva, comprar llapis, construir edificis o adquirir semiconductors crítics. En aquest últim cas (compres estratègiques) és fins i tot aconsellable fer R + D conjunta. Aquest és el cas de les universitats i centres de recerca, que han de ser proveïdors estratègics.
El model de transferència tecnològica ha fracassat. No és eficient, ni sovint possible, generar coneixement i posteriorment col·locar-lo en algun lloc. En casos d'innovació disruptiva, aquest coneixement pot transferir a l'entorn socioeconòmic mitjançant una start-up, però compte! Hi ha una bombolla de start-ups. L'emprenedor-científic no pot fer-ho tot. Sovint, és més eficient llicenciar una patent a una empresa consolidada que ja disposi d'estructura productiva, marca, i canals de distribució.
Cap a on anem, doncs, per resoldre el tema de la transferència de tecnologia? Hi ha un problema d'enfocament: Les empreses tendeixen a comportar-se com Superlópez, i busquen en les universitats i centres de recerca contractes de curt termini per a serveis puntuals, preferentment a baix cost. Segons la matriu de Kraljic, tracten a proveïdors estratègics com proveïdors rutinaris. Les universitats o centres de recerca no tenen processos de venda, de desenvolupament de producte, ni de lliurament similars als empresarials. La seva funció no és resoldre problemes de curt termini, amb orientació a l'especificació detallada (tot projecte de R + D és incert per naturalesa) i a la minimització de marges econòmics. La universitat no pot caure en la temptació de veure's a si mateixa com a proveïdor low-cost de solucions existents en el mercat. La seva funció, com a proveïdor estratègic, és generar R + D conjunta amb l'empresa, amb visió a mig i llarg termini, per preparar la pròxima generació de productes. Crear capacitats exclusives per a l'empresa. No es tracta d'un problema de transferència, sinó de concurrència en la generació de coneixement (creació de coneixement conjunt). Les empreses tenen, en general, horitzons estratègics que es mesuren en mesos (especialment les petites). Les universitats o centres de recerca, en anys i, fins i tot en dècades. Els grups de recerca treballen amb coneixement emergent, que pot incorporar-se al mercat a diversos anys vista. Intentar que un centre de recerca de frontera resolgui un problema puntual per a una empresa que ha conegut en un càtering, és un error d'enfocament monumental, que només pot portar a la frustració mútua.
La solució: Crear pacientment ecosistemes empresarials al voltant de les universitats i centres d'investigació. Seleccionar aquelles empreses amb capacitats directives i tecnològiques suficients. Generar forts llaços de confiança. Traçar roadmaps tecnològics conjunts en el mitjà i llarg termini.Començar a fer recerca estratègica consorciada, aprenent uns dels altres, modulant progressivament la investigació per fer-la més orientada. Dissenyar conjuntament les noves generacions de productes. Integrar en aquesta lògica els doctorats industrials. Permeabilitzar les fronteres i facilitar les revolving doors (portes d'entrada i sortida de personal de l'empresa cap a la universitat i viceversa). I intentar que hi hagi polítiques públiques que ajudin a accelerar el procés, mitjançant fiscalitat favorable, finançament preferent i ajudes directes a les empreses que decideixin seguir aquest camí.
Font: Innovación 6.0
El Japó ja te més carregadors per vehicles elèctrics que estacions de servei
El nombre de punts de recàrrega per vehicles elèctrics (VE) al Japó, incloent els fast-carregadors i els instal·lats a les llars, ha arribat a 40.000 unitats, superant les 34.000 estacions de servei del país, segons un informe recent.
Aquestes sorprenents xifres les va publicar al febrer passat el gegant japonès d'automòbils Nissan. El cotxe totalment elèctric, el Leaf, ha estat una de les grans històries d'èxit de VE del món. Se n'han venut 160.000 a tot el món des de la data de llançament al 2011.
Segons dades recents de la companyia, els majors mercats mundials del Leaf son els Estats Units (30.200) i Europa (15.096) on Nissan va vendre-hi un ttoal de 59.473 unitats. També cal afegir Canadà, amb 1.085. El total de vendes al 2014 va ser de 60.558.
Al mercat nacional del Leaf, la por a tenir fora de l'abast un carregador per la bateria, ha frenat la demanda dels consumidors. És per això que la ràpida expansió de la xarxa de recàrrega és una notícia important.
De fet, és un element important pel continu creixement del mercat, és el desenvolupament de la infraestructura de recàrrega.
Però abans de donar massa importància en el nombre de punts de recàrrega per VE de Nissan, i les seves implicacions per al mercat de vehicles elèctrics, cal assenyalar que les estacions de gasolina tendeixen a tenir diversos punt per repostar, de manera que poden servir més vehicles en un dia que un punt de recàrrega de cotxes elèctrics .
Un altre aspecte a destacar és que molts dels llocs de càrrega comptats del total al Japó, estaria en garatges privats.
Tenint en compte l'anomenada emergent economia del compartir, els propietaris aviat podrien estar disposats a posar els seus carregadors a disposició dels altres conductors.
Però, els fabricants de VE reconeixen que les companyies petrolieres sigui poc favorables a instal·lar endolls al costat de sortidors de gasolina, i així construir les seves pròpies xarxes.
Tesla té la seva pròpia xarxa (amb energia solar) d'estacions de recàrrega als EUA i té plans per construir versions d'aquesta xarxa a la Xina, Europa i Austràlia.
A Austràlia, la companyia de tecnologia de càrrega ràpida, va instal·lar el seu primer carregador públic Veefil EV a Brisbane, en un concessionari de BMW a Fortitude Valley (el primer d'una planificada super autopista elèctrica de carregadors ràpids al llarg de la costa est).
I als EUA, BMW i Volkswagen han acordat unir-se a la xarxa de recàrrega per VE operat per ChargePoint, i per ajudar a finançar el desplegament de fins a 100 carregadors ràpids al llarg dels corredors de més activitat a les costes dels Estats Units.
I tot just al febrer passat, la distribuïdora d'US Pacific Gas & Electric (PG & E), va presentar una proposta de $ 654 milions de dòlars per construir 25.000 estacions de vehicles de càrrega elèctrica en els llocs públics del nord i centre de Califòrnia. És on hi ha el principal mercat dels vehicles elèctrics dels EUA.
Un mes abans, al gener, la distribuïdora de Kansas, Great Plains Energy, va anunciar plans per construir una xarxa de més de 1.000 estacions de càrrega a la regió a mitjans de 2015, amb càrrega gratis per al públic durant els dos primers anys.
La proposta és important, instal·lar estacions de càrrega és car. De fet, les estacions poden costar fins a 9.000.000 ¥ (gairebé $ 100,000) incloent obra civil.
El Govern del Japó també ha ofert suport financer per ajudar a fer estacions de càrrega. L'augment de la quantia de les subvencions va permetre cobrir fins a dos terços dels costos de construcció durant el març de 2013.
A nivell privat, quatre fabricants d'automòbils (Toyota, Honda, Nissan i Mitsubishi) varen establir conjuntament una companyia de serveis anomenada Nippon Charge que compensa els costos d'instal·lació i honoraris pel funcionament de les empreses i municipis que busquen construir una estació de càrrega.
L'associació els permet configurar l'estació de forma gratuïta (amb l'ajuda del govern), i mirar de recuperar els costos d'inversió mitjançant el cobrament de taxes als conductors de vehicles elèctrics que utilitzen les estacions.
Font: Neweconomy
Aquestes sorprenents xifres les va publicar al febrer passat el gegant japonès d'automòbils Nissan. El cotxe totalment elèctric, el Leaf, ha estat una de les grans històries d'èxit de VE del món. Se n'han venut 160.000 a tot el món des de la data de llançament al 2011.
Segons dades recents de la companyia, els majors mercats mundials del Leaf son els Estats Units (30.200) i Europa (15.096) on Nissan va vendre-hi un ttoal de 59.473 unitats. També cal afegir Canadà, amb 1.085. El total de vendes al 2014 va ser de 60.558.
Al mercat nacional del Leaf, la por a tenir fora de l'abast un carregador per la bateria, ha frenat la demanda dels consumidors. És per això que la ràpida expansió de la xarxa de recàrrega és una notícia important.
De fet, és un element important pel continu creixement del mercat, és el desenvolupament de la infraestructura de recàrrega.
Però abans de donar massa importància en el nombre de punts de recàrrega per VE de Nissan, i les seves implicacions per al mercat de vehicles elèctrics, cal assenyalar que les estacions de gasolina tendeixen a tenir diversos punt per repostar, de manera que poden servir més vehicles en un dia que un punt de recàrrega de cotxes elèctrics .
Un altre aspecte a destacar és que molts dels llocs de càrrega comptats del total al Japó, estaria en garatges privats.
Tenint en compte l'anomenada emergent economia del compartir, els propietaris aviat podrien estar disposats a posar els seus carregadors a disposició dels altres conductors.
Però, els fabricants de VE reconeixen que les companyies petrolieres sigui poc favorables a instal·lar endolls al costat de sortidors de gasolina, i així construir les seves pròpies xarxes.
Tesla té la seva pròpia xarxa (amb energia solar) d'estacions de recàrrega als EUA i té plans per construir versions d'aquesta xarxa a la Xina, Europa i Austràlia.
A Austràlia, la companyia de tecnologia de càrrega ràpida, va instal·lar el seu primer carregador públic Veefil EV a Brisbane, en un concessionari de BMW a Fortitude Valley (el primer d'una planificada super autopista elèctrica de carregadors ràpids al llarg de la costa est).
I als EUA, BMW i Volkswagen han acordat unir-se a la xarxa de recàrrega per VE operat per ChargePoint, i per ajudar a finançar el desplegament de fins a 100 carregadors ràpids al llarg dels corredors de més activitat a les costes dels Estats Units.
I tot just al febrer passat, la distribuïdora d'US Pacific Gas & Electric (PG & E), va presentar una proposta de $ 654 milions de dòlars per construir 25.000 estacions de vehicles de càrrega elèctrica en els llocs públics del nord i centre de Califòrnia. És on hi ha el principal mercat dels vehicles elèctrics dels EUA.
Un mes abans, al gener, la distribuïdora de Kansas, Great Plains Energy, va anunciar plans per construir una xarxa de més de 1.000 estacions de càrrega a la regió a mitjans de 2015, amb càrrega gratis per al públic durant els dos primers anys.
La proposta és important, instal·lar estacions de càrrega és car. De fet, les estacions poden costar fins a 9.000.000 ¥ (gairebé $ 100,000) incloent obra civil.
El Govern del Japó també ha ofert suport financer per ajudar a fer estacions de càrrega. L'augment de la quantia de les subvencions va permetre cobrir fins a dos terços dels costos de construcció durant el març de 2013.
A nivell privat, quatre fabricants d'automòbils (Toyota, Honda, Nissan i Mitsubishi) varen establir conjuntament una companyia de serveis anomenada Nippon Charge que compensa els costos d'instal·lació i honoraris pel funcionament de les empreses i municipis que busquen construir una estació de càrrega.
L'associació els permet configurar l'estació de forma gratuïta (amb l'ajuda del govern), i mirar de recuperar els costos d'inversió mitjançant el cobrament de taxes als conductors de vehicles elèctrics que utilitzen les estacions.
Font: Neweconomy
Imaginar el Big Bang
Aquest primer moment, el Big Bang es on tota l'energia, la matèria i la llum va arribar a existir concentrades en un punt infinitesimal.
A l'igual que en qualsevol explosió hi ha d'haver una seqüela, si es pogués viatjar a algun lloc de l'Univers i veure el lloc exacte i ideal en què va començar tot, es a dir, el lloc exacte on el Big Bang va ocórrer, s'observaria un enorme cràter en l'espai-temps que equivaldria el lloc on va començar l'Univers.
De fet, no hi ha punt exacte on va ocórrer el Big Bang, ja que va ser a tot l'Univers. El problema, és el terme genèric Big Bang, ja que fa pensar en explosions, detonacions i tot el que s'expulsa i/o surt projectat. Per tant, possiblement no és un bon terme descriptiu per al què va ser el realment el Big Bang.
De fet el fenòmen té un altre nom: Big Strech
El Big Strech es podria imaginar com un globus cobert de punts que es van extenent en anar inflant el globus. De fet, també es podrà veure com tots els altres punts s'allunyen de nosaltres a mesura que s'infla el globus. Es podria pensar que s'està al centre de l'expansió de la pilota i llavors, si vostè va saltar a qualsevol altre punt, sempre es veuria el mateix: Punts, només punts allunyant-se de nosaltres.
El globus és un objecte tridimensional, i el centre de l'expansió és en realitat al centre del globus. Però que passa si s'observa en dues dimensions? Aleshores, no es pot comprendre res, només la superfície del globus.
Aquest concepte explicaria com una criatura tridimensional atrapada dins d'un univers tridimensional pot presenciar com s'estira en tres dimensions. És a dir, cada galàxia s'allunya de tu, però si es viatja en qualsevol altra galàxia, sembla que totes les altres galàxies s'estan allunyant d'elles.
Podria un ésser de quatre dimensions trobar el centre de l'expansió, és a dir el lloc on va ocórrer el Big Bang? Probablement, llavors, un ésser 5D probablement es riuria de la seva vista 4D simplista de l'Univers, amb les seves pintoresques ampolles Klein i hipercubs rústics.
Llavors, on va passar el Big Bang? Va succeir a tot arreu. Tots els llocs formats en el Big Bang (Big Stretch) han estat allunyant-se de si els 13,8 milions d'anys. És a dir, no hi ha un lloc on pots assenyalar on va ocórrer el Big Bang.
Font: Phys.org
A l'igual que en qualsevol explosió hi ha d'haver una seqüela, si es pogués viatjar a algun lloc de l'Univers i veure el lloc exacte i ideal en què va començar tot, es a dir, el lloc exacte on el Big Bang va ocórrer, s'observaria un enorme cràter en l'espai-temps que equivaldria el lloc on va començar l'Univers.
De fet, no hi ha punt exacte on va ocórrer el Big Bang, ja que va ser a tot l'Univers. El problema, és el terme genèric Big Bang, ja que fa pensar en explosions, detonacions i tot el que s'expulsa i/o surt projectat. Per tant, possiblement no és un bon terme descriptiu per al què va ser el realment el Big Bang.
De fet el fenòmen té un altre nom: Big Strech
El Big Strech es podria imaginar com un globus cobert de punts que es van extenent en anar inflant el globus. De fet, també es podrà veure com tots els altres punts s'allunyen de nosaltres a mesura que s'infla el globus. Es podria pensar que s'està al centre de l'expansió de la pilota i llavors, si vostè va saltar a qualsevol altre punt, sempre es veuria el mateix: Punts, només punts allunyant-se de nosaltres.
El globus és un objecte tridimensional, i el centre de l'expansió és en realitat al centre del globus. Però que passa si s'observa en dues dimensions? Aleshores, no es pot comprendre res, només la superfície del globus.
Aquest concepte explicaria com una criatura tridimensional atrapada dins d'un univers tridimensional pot presenciar com s'estira en tres dimensions. És a dir, cada galàxia s'allunya de tu, però si es viatja en qualsevol altra galàxia, sembla que totes les altres galàxies s'estan allunyant d'elles.
Podria un ésser de quatre dimensions trobar el centre de l'expansió, és a dir el lloc on va ocórrer el Big Bang? Probablement, llavors, un ésser 5D probablement es riuria de la seva vista 4D simplista de l'Univers, amb les seves pintoresques ampolles Klein i hipercubs rústics.
Llavors, on va passar el Big Bang? Va succeir a tot arreu. Tots els llocs formats en el Big Bang (Big Stretch) han estat allunyant-se de si els 13,8 milions d'anys. És a dir, no hi ha un lloc on pots assenyalar on va ocórrer el Big Bang.
Font: Phys.org
Tecnologia pel cos humà
Els mags del techno a l'Agència del Govern de Defensa i d'Investigació Avançada de Projectes (DARPA) treballen amb amputats d'extremitats superiors perquè puguin tornar a recuperar el sentit del tacte.
La Hand Proprioception and Touch Interfacess, o HAPTIX, estan en l'últim programa actual del DARPA per millorar les tecnologies de pròtesis per a membres de lesionats. De fet, estan treballant per dotar les pròtesis del futur amb un sentit del tacte.
En anunciar el projecte, DARPA va explicar que tot i les millores en les tecnologies de milers de pròtesis en els últims anys, els amputats encara no tenen la sensació del tacte. Això no només significa que els usuaris no poden sentir coses que toquen amb les seves pròtesis, també tenen problemes amb el posicionament de les extremitats i moviments.
Si s'incorpora també un sensor de contacte, els amputats serien capaços de realitzar més habilitats de motricitat fina. El programa també està tractant d'eliminar l'anomenat dolor del membre fantasma. Els amputats tenen sensacions doloroses, ja que poden sentir allà on tenien el membre que ara està amputat.
En un comunicat publicat a la pàgina web de la DARPA, la meta final de HAPTIX és crear un dispositiu que sigui prou segur, efectiu i fiable per a les activitats diàries.
La Hand Proprioception and Touch Interfacess, o HAPTIX, estan en l'últim programa actual del DARPA per millorar les tecnologies de pròtesis per a membres de lesionats. De fet, estan treballant per dotar les pròtesis del futur amb un sentit del tacte.
En anunciar el projecte, DARPA va explicar que tot i les millores en les tecnologies de milers de pròtesis en els últims anys, els amputats encara no tenen la sensació del tacte. Això no només significa que els usuaris no poden sentir coses que toquen amb les seves pròtesis, també tenen problemes amb el posicionament de les extremitats i moviments.
Si s'incorpora també un sensor de contacte, els amputats serien capaços de realitzar més habilitats de motricitat fina. El programa també està tractant d'eliminar l'anomenat dolor del membre fantasma. Els amputats tenen sensacions doloroses, ja que poden sentir allà on tenien el membre que ara està amputat.
En un comunicat publicat a la pàgina web de la DARPA, la meta final de HAPTIX és crear un dispositiu que sigui prou segur, efectiu i fiable per a les activitats diàries.
dimecres, 22 d’abril del 2015
Cotxes sense conductor
No hi ha una fórmula única per a la construcció d'un cotxe d'auto-conducció. Certs components s'han convertit en estàndard, com ara el sensor làser LIDAR, però no hi ha un disseny definitiu encara. S'han vist alguns prototips, incloent Lutz Pathfinder i Google, però la majoria de les empreses segueixen experimentant. Com a tal, no té sentit per a ells, dissenyar i construir un capó molt ben arquejat si, després d'uns recorreguts de prova, els enginyers decideixen que la càmera davantera estaria millor situada al sostre.
A Bristol, un grup d'empreses del Consorci Venturer planeja una prova en el Regne Unit per a les tecnologies d'automòbils sense conductor. L'equip, que inclou Atkins, Processament de Fusió i el Laboratori de Robòtica de Bristol, utilitza un Bowler Wildcat modificat-BAE, un vehicle tot terreny de grans dimensions basat en un Land Rover Defender. El so del motor s'escolta des de l'altra banda de l'aparcament, el para-xocs davanter està ple de sensors i el parabrisa està cobert d'una fina capa de pols i brutícia. Està construït amb finalitats de prova, no per atreure els clients en una sala d'exposició.
El cotxe ja és totalment autònom i està equipat amb control remot, però la idea és que els interessats vinguin a jugar amb el seu disseny. Hi ha diversos punts de muntatge del sensor a la part davantera i al sostre, la qual cosa facilita als investigadors experimentar amb diferents combinacions de maquinari. De moment, un sensor LIDAR VELODYNE està col·locat a la part superior, amb 64 làsers que apunten en totes direccions. Funciona de manera similar al radar, utilitzant el temps que triguen els raigs làser en rebotar al sensor per traçar el que l'envolta. Una càmera muntada de 360 graus al capó agafa dades més visuals per l'ordinador i així podrà ajudar per la gestió dels senyals de trànsit importants.
La configuració de la Wildcat podria ser completament diferent. Alguns dels làsers aquí no funcionen gaire bé en condicions de pluja i de boira -bastant habitual al Regne Unit- per això s'està buscant produir sistemes de radar i càmeres que poden fer front a aquestes situacions. El programari del vehicle ha estat creat amb retocs, permetent a nous sensors i nous tipus de dades connectar fàcilment en el maquinari.
El pla és posar a prova la Wildcat modificada en carreteres públiques i privades a principis del 2016. No obstant això, l'objectiu del projecte no és desenvolupar sistemes de cotxe autònom. El Consorci Venturer també té la tasca de mirar els aspectes legals i d'assegurances de cotxes sense conductor, així com la reacció del públic i la seva percepció. El govern del Regne Unit ha donat als investigadors el vistiplau per fer la prova de ruta supervisada, però no s'espera que les lleis de trànsit siguin modificades, fins almenys l'any 2017.
Bowler Wildcat
El simulador DigiCar és la interacció home-màquina que podria plantejar alguns dels reptes més difícils. En definitiva, els assaigs d'automòbils sense conductor per a comprendre millor el comportament, les reaccions i les preocupacions de la gent. Per exemple, a la carretera molts conductors utilitzen mètodes no verbals de la comunicació amb els altres, contacte visual, o una ràfega dels fars del seu cotxe. Si els vehicles d'auto-conducció no són capaços de recrear o llegir aquests senyals, hauran de complir amb les regles especials, com assegurant-se, que els ciclistes disposen d'un lloc més ampli.
El Bowler Wildcat modificat no és el cotxe sense conductor del futur. Però els experiments poden facilitar un nou lloc de prova per impulsar el desenvolupament de vehicles autònoms comercials.
Font: Engadget
A Bristol, un grup d'empreses del Consorci Venturer planeja una prova en el Regne Unit per a les tecnologies d'automòbils sense conductor. L'equip, que inclou Atkins, Processament de Fusió i el Laboratori de Robòtica de Bristol, utilitza un Bowler Wildcat modificat-BAE, un vehicle tot terreny de grans dimensions basat en un Land Rover Defender. El so del motor s'escolta des de l'altra banda de l'aparcament, el para-xocs davanter està ple de sensors i el parabrisa està cobert d'una fina capa de pols i brutícia. Està construït amb finalitats de prova, no per atreure els clients en una sala d'exposició.
El cotxe ja és totalment autònom i està equipat amb control remot, però la idea és que els interessats vinguin a jugar amb el seu disseny. Hi ha diversos punts de muntatge del sensor a la part davantera i al sostre, la qual cosa facilita als investigadors experimentar amb diferents combinacions de maquinari. De moment, un sensor LIDAR VELODYNE està col·locat a la part superior, amb 64 làsers que apunten en totes direccions. Funciona de manera similar al radar, utilitzant el temps que triguen els raigs làser en rebotar al sensor per traçar el que l'envolta. Una càmera muntada de 360 graus al capó agafa dades més visuals per l'ordinador i així podrà ajudar per la gestió dels senyals de trànsit importants.
La configuració de la Wildcat podria ser completament diferent. Alguns dels làsers aquí no funcionen gaire bé en condicions de pluja i de boira -bastant habitual al Regne Unit- per això s'està buscant produir sistemes de radar i càmeres que poden fer front a aquestes situacions. El programari del vehicle ha estat creat amb retocs, permetent a nous sensors i nous tipus de dades connectar fàcilment en el maquinari.
El pla és posar a prova la Wildcat modificada en carreteres públiques i privades a principis del 2016. No obstant això, l'objectiu del projecte no és desenvolupar sistemes de cotxe autònom. El Consorci Venturer també té la tasca de mirar els aspectes legals i d'assegurances de cotxes sense conductor, així com la reacció del públic i la seva percepció. El govern del Regne Unit ha donat als investigadors el vistiplau per fer la prova de ruta supervisada, però no s'espera que les lleis de trànsit siguin modificades, fins almenys l'any 2017.
Bowler Wildcat
El Bowler Wildcat modificat no és el cotxe sense conductor del futur. Però els experiments poden facilitar un nou lloc de prova per impulsar el desenvolupament de vehicles autònoms comercials.
Font: Engadget
dimarts, 21 d’abril del 2015
El grafè
Súper fort i súper lleuger, resistent i, no obstant això, flexible bidimensional. El grafè sovint és aclamat com el material meravella del futur. Capaç de conduir calor i electricitat amb gran eficiència, el seu potencial per a l'ús en la fabricació de productes electrònics és enorme: OLED, bateries, transistors i cèl·lules fotovoltaiques són només algunes d'una llarga llista de formes en què es pot utilitzar el material.
Combinant això amb la impressió 3D, és una espècie de sant grial dels processos de fabricació. L'any passat, es va aconseguir per primera vegada, gràcies a un equip d'investigadors a Corea, impressions 3D de nanocables de grafè.
Ara, un equip d'investigadors de l'Imperial College de Londres, la Universitat de Warwick, ha creat un material d'impressió en 3D grafè que han imprès en disposicions geomètriques tridimensionals més complexes.
Les formulacions tenen el flux i les propietats físiques que necessitem per al procés de deposició dels filaments necessaris en la impressió 3D: Necessiten fluir a través de petits broquets i immediatament han de passar a través d'ell, conservant la forma.
S'utilitza aquest material bidimensional com a bloc de construcció per crear estructures 3D macroscòpiques i una tècnica anomenada d'escriptura de tinta directa també coneguda com el muntatge d'escriptura directa, o Robocasting.
L'objectiu original era imprimir estructures de grafè - no composites - l'ús de quantitats molt petites d'additiu per a una tinta amb base d'aigua. El problema amb això és que el grafè és altament hidrofòbic, de manera que una tinta a base d'aigua és impossible de formular. Per aquesta raó, l'equip va desenvolupar la seva tinta d'òxid de grafè, una forma modificada químicament de grafè que es pot processar en l'aigua.
L'equip va pujar amb recol·lectores escates d'òxid de grafè per reduir així l'òxid de grafè amb petites quantitats de polímer sensible - és a dir, un polímer intel·ligent que pot canviar la seva forma i el seu comportament en resposta a un determinat desencadenant, tal com la temperatura o un determinat producte químic. Aquesta tinta actua com filament de la impressió en 3D, la qual cosa permet a l'equip fer nanoestructures d'impressió 3D.
Aquestes tintes permeten imprimir a través de broquets molt prims per exemple: 100 micres [1/10 de millimietre] i l'àmbit d'aplicació també podria ser adaptat per a altres tecnologies de processament, com ara l'extrusió, gel o bastidor de la cinta.
La paraula de moda és la impressió 3D, es poden trobar molts exemples d'impressores 3D disponibles al mercat per fer la seva pròpia Hello Kitty, casos de l'iPhone, i tot tipus de models de plàstic, però encara hi ha un llarg camí per recórrer i l'ús de la impressió en 3D presenta una àmplia varietat de materials en els dispositius de múltiples components.
Els investigadors estan treballant actualment amb Imperial Innovations per trobar maneres de comercialitzar la tecnologia. Les aplicacions que s'estan explorant inclouen:
L'estudi complet, que va ser publicat a la revista Advanced Materials, es pot trobar en línia.
Font: Cnet
Combinant això amb la impressió 3D, és una espècie de sant grial dels processos de fabricació. L'any passat, es va aconseguir per primera vegada, gràcies a un equip d'investigadors a Corea, impressions 3D de nanocables de grafè.
Ara, un equip d'investigadors de l'Imperial College de Londres, la Universitat de Warwick, ha creat un material d'impressió en 3D grafè que han imprès en disposicions geomètriques tridimensionals més complexes.
Les formulacions tenen el flux i les propietats físiques que necessitem per al procés de deposició dels filaments necessaris en la impressió 3D: Necessiten fluir a través de petits broquets i immediatament han de passar a través d'ell, conservant la forma.
S'utilitza aquest material bidimensional com a bloc de construcció per crear estructures 3D macroscòpiques i una tècnica anomenada d'escriptura de tinta directa també coneguda com el muntatge d'escriptura directa, o Robocasting.
L'objectiu original era imprimir estructures de grafè - no composites - l'ús de quantitats molt petites d'additiu per a una tinta amb base d'aigua. El problema amb això és que el grafè és altament hidrofòbic, de manera que una tinta a base d'aigua és impossible de formular. Per aquesta raó, l'equip va desenvolupar la seva tinta d'òxid de grafè, una forma modificada químicament de grafè que es pot processar en l'aigua.
L'equip va pujar amb recol·lectores escates d'òxid de grafè per reduir així l'òxid de grafè amb petites quantitats de polímer sensible - és a dir, un polímer intel·ligent que pot canviar la seva forma i el seu comportament en resposta a un determinat desencadenant, tal com la temperatura o un determinat producte químic. Aquesta tinta actua com filament de la impressió en 3D, la qual cosa permet a l'equip fer nanoestructures d'impressió 3D.
Aquestes tintes permeten imprimir a través de broquets molt prims per exemple: 100 micres [1/10 de millimietre] i l'àmbit d'aplicació també podria ser adaptat per a altres tecnologies de processament, com ara l'extrusió, gel o bastidor de la cinta.
La paraula de moda és la impressió 3D, es poden trobar molts exemples d'impressores 3D disponibles al mercat per fer la seva pròpia Hello Kitty, casos de l'iPhone, i tot tipus de models de plàstic, però encara hi ha un llarg camí per recórrer i l'ús de la impressió en 3D presenta una àmplia varietat de materials en els dispositius de múltiples components.
Els investigadors estan treballant actualment amb Imperial Innovations per trobar maneres de comercialitzar la tecnologia. Les aplicacions que s'estan explorant inclouen:
- Pell sensible a la pressió per la robòtica.
- Membranes per netejar els vessaments de petroli.
L'estudi complet, que va ser publicat a la revista Advanced Materials, es pot trobar en línia.
Font: Cnet
La caixa de canvis que levita
Els engranatges són cosa del passat o, almenys, ho podrien ser si la indústria i el sector del transport aposten per un disseny desenvolupat per enginyers espanyols en què els engranatges leviten i transmeten la força, no per fricció, sinó mitjançant magnetisme. El disseny, protagonista d'un projecte europeu, es va pensar per a treballar en les condicions de fred extrem de l'espai, però també funciona aquí baix.
En tot motor hi ha un sistema d'engranatges que s'encarrega de transmetre la força generada d'un punt a un altre. La forma més senzilla de visualitzar és pensar en els plats, cadena i pinyons d'una bicicleta. En aquests mecanismes, la fricció és tal que si no fos per l'oli o greix, les dents acabarien per desgastar.Però, i si hi hagués un sistema on els pinyons tiren de la cadena sense ni tan sols estar en contacte?
Això és el que ha creat un equip d'investigadors europeus liderats per enginyers de la Universitat Carlos III de Madrid (UC3M). El seu prototip de reductora magnètica, plenament funcional, transforma la velocitat d'un eix d'entrada a una altra en l'eix de sortida, com qualsevol altra. El que el fa diferent és que els engranatges mai entren en contacte i, en no haver-hi fricció no hi ha desgast. I, per descomptat, no cal cap lubricant.
En comptes de dents fem servir imants
La seva funció és la mateixa que la fa una caixa de canvis d'un cotxe: reduir per augmentar en el parell de sortida, així que en comptes de transmetre la força per fricció, el sistema ho fer per repulsió magnètica.
A més, excepte el sistema d'ancoratge, tot el mecanisme levita per aquesta mateixa força magnètica. "Les caixes de canvis amb rodaments que subjecten les dents dels engranatges, aquí també són levitants", explica l'enginyer.
És la primera vegada en la història que tant l'eix d'entrada com el de sortida d'una reductora estan surant sense cap tipus de contacte, sobretot quan manté girant, a 3.000 revolucions per minut, un mecanisme en el qual no hi ha res més.
Finançament de la Unió Europea
El prototip és el resultat del projecte d'investigació MAGDRIVE, finançat pel Setè Programa Marc de la Comissió Europea. El seu objectiu inicial era resoldre un seriós problema que tenen les diferents missions espacials. Els braços robòtics que despleguen un satèl·lit, per exemple, necessiten d'engranatges que cal lubricar si no es vol que el mecanisme comenci a donar problemes.
Però en l'espai, les temperatures són tan baixes que, malgrat la calor de la fricció, els olis líquids es congelen. Fins i tot els lubricants sòlids més avançats tendeixen a cristal·litzar. El joc amb les polaritats oposades evita el contacte entre les parts i resol el problema de la lubricació en fer-la innecessària, també en l'espai. Tant la NASA com l'ESA ja han vist el prototip.
No es tracta d'uns imants qualsevols, el sistema porta superconductors integrats en l'estructura per mantenir els eixos flotant amb intenses forces de repulsió però que, alhora ofereixin l'estabilitat necessària perquè un mecanisme com aquest funcioni de forma fiable en condicions de baixes temperatures i sense gravetat.
No obstant això, MAGDRIVE també val per a la Terra. Els enginyers van dissenyar un segon prototip que pot operar a temperatura ambient i amb rodaments convencionals. En principi, qualsevol camp on s'utilitzin reductores mecàniques com en l'automoció, el sector del ferrocarril, la indústria petroliera o en mecànica i fabricació en general, aquest sistema podria reemplaçar a les mecàniques tradicionals. A més, a causa de l'absència de lubricació i olis, també podria ser interessant per a altres sectors on els requeriments de neteja són molt alts, com en el farmacèutic o el de l'alimentació.
MAGDRIVE ja està donant fruits. El primer, la creació de l'empresa MAG SOAR per explotar les seves possibilitats. El segon, diverses empreses del sector aeronàutic, de ferrocarril i maquinària de fabricació industrial ja s'han interessat per aquest engranatge magnètic levitant.
Font: Tecnología mecánica
En tot motor hi ha un sistema d'engranatges que s'encarrega de transmetre la força generada d'un punt a un altre. La forma més senzilla de visualitzar és pensar en els plats, cadena i pinyons d'una bicicleta. En aquests mecanismes, la fricció és tal que si no fos per l'oli o greix, les dents acabarien per desgastar.Però, i si hi hagués un sistema on els pinyons tiren de la cadena sense ni tan sols estar en contacte?
Això és el que ha creat un equip d'investigadors europeus liderats per enginyers de la Universitat Carlos III de Madrid (UC3M). El seu prototip de reductora magnètica, plenament funcional, transforma la velocitat d'un eix d'entrada a una altra en l'eix de sortida, com qualsevol altra. El que el fa diferent és que els engranatges mai entren en contacte i, en no haver-hi fricció no hi ha desgast. I, per descomptat, no cal cap lubricant.
En comptes de dents fem servir imants
La seva funció és la mateixa que la fa una caixa de canvis d'un cotxe: reduir per augmentar en el parell de sortida, així que en comptes de transmetre la força per fricció, el sistema ho fer per repulsió magnètica.
A més, excepte el sistema d'ancoratge, tot el mecanisme levita per aquesta mateixa força magnètica. "Les caixes de canvis amb rodaments que subjecten les dents dels engranatges, aquí també són levitants", explica l'enginyer.
És la primera vegada en la història que tant l'eix d'entrada com el de sortida d'una reductora estan surant sense cap tipus de contacte, sobretot quan manté girant, a 3.000 revolucions per minut, un mecanisme en el qual no hi ha res més.
Finançament de la Unió Europea
El prototip és el resultat del projecte d'investigació MAGDRIVE, finançat pel Setè Programa Marc de la Comissió Europea. El seu objectiu inicial era resoldre un seriós problema que tenen les diferents missions espacials. Els braços robòtics que despleguen un satèl·lit, per exemple, necessiten d'engranatges que cal lubricar si no es vol que el mecanisme comenci a donar problemes.
Però en l'espai, les temperatures són tan baixes que, malgrat la calor de la fricció, els olis líquids es congelen. Fins i tot els lubricants sòlids més avançats tendeixen a cristal·litzar. El joc amb les polaritats oposades evita el contacte entre les parts i resol el problema de la lubricació en fer-la innecessària, també en l'espai. Tant la NASA com l'ESA ja han vist el prototip.
No es tracta d'uns imants qualsevols, el sistema porta superconductors integrats en l'estructura per mantenir els eixos flotant amb intenses forces de repulsió però que, alhora ofereixin l'estabilitat necessària perquè un mecanisme com aquest funcioni de forma fiable en condicions de baixes temperatures i sense gravetat.
No obstant això, MAGDRIVE també val per a la Terra. Els enginyers van dissenyar un segon prototip que pot operar a temperatura ambient i amb rodaments convencionals. En principi, qualsevol camp on s'utilitzin reductores mecàniques com en l'automoció, el sector del ferrocarril, la indústria petroliera o en mecànica i fabricació en general, aquest sistema podria reemplaçar a les mecàniques tradicionals. A més, a causa de l'absència de lubricació i olis, també podria ser interessant per a altres sectors on els requeriments de neteja són molt alts, com en el farmacèutic o el de l'alimentació.
MAGDRIVE ja està donant fruits. El primer, la creació de l'empresa MAG SOAR per explotar les seves possibilitats. El segon, diverses empreses del sector aeronàutic, de ferrocarril i maquinària de fabricació industrial ja s'han interessat per aquest engranatge magnètic levitant.
Font: Tecnología mecánica