Com funciona una planta dessalinitzadora?

Extreure la sal de l'aigua de mar per convertir-la en aigua potable és un procés molt costós, però en alguns països la necessitat justifica l'enorme consum energètic de les tècniques de dessalinització. Ja hi ha més de quinze mil plantes dessalinitzadores al món, essent els Emirats Àrabs, Espanya i els Estats Units les principals nacions que es valen d'aquesta tecnologia per obtenir aigua dolça del mar.

L'aigua salada constitueix el 97,5% del total de l'aigua al planeta i, per desgràcia, és inútil per a l'ús humà, agrícola o industrial en aquestes condicions. Els primers intents per dessalinitzar l'aigua de mar, aplicats a l'Orient Mitjà a mitjans del 1950, consistien bàsicament en bullir grans quantitats d'aigua per separar la sal durant l'evaporació. Però es tractava d'un procediment molt lent i amb un desmesurat consum d'energia, de manera que aquest sistema ha estat reemplaçat per la tècnica de osmosi inversa, que utilitzen milers de plantes dessalinitzadores de tot el món.

L'osmosi inversa és la tecnologia més avançada, eficient i respectuosa pel medi ambient per dessalinitzar l'aigua, encara que el seu nivell de consum energètic continua essent considerable, ja que per produir només mil litres d'aigua potable es necessiten entre 3.000 i 4.000 watts d'electricitat per hora. Aquesta tecnologia fa passar l'aigua a través d'una sèrie de membranes, aplicant pressió mecànica que contraresten la pressió osmòtica natural, de tal manera que l'aigua es transfereix des de la zona amb més concentració de sals a la de menor concentració, purificant-se durant el procés.

Una planta dessalizinadora efectua el tractament de l'aigua de mar en cinc etapes bàsiques:

• La primera fase de la dessalinització és la de recol·lecció i el pretractament. Tubs col·lectors de diversos centenars de metres de longitud, situats al fons del mar, capten l'aigua salada i la transporten fins a la zona de pretractament, on se separen els sòlids en suspensió i se li afegeix hipoclorit de sodi per eliminar els bacteris i altres microorganismes presents a l'aigua.
• Després s'efectua l'etapa de filtrat a través de filtres de sorra i coagulants com el clorur fèrric, que tracta les partícules més petites que romanen dissoltes en l'aigua.
• A continuació se separen les partícules més petites encara, mitjançant l'etapa de microfiltració, on s'utilitzen filtres especials de cartutx que contenen carbó activat i altres productes, capaços de retenir les microimpureses restants.
• L'etapa més important és la del pas de l'aigua a través dels bastidors d'osmosi inversa. Ubicats al cor de les plantes dessalinitzadores, aquests bastidors s'encarreguen de convertir l'aigua salada en aigua dolça. A la Natura, el procés d'osmosi, que es produeix en totes les cèl·lules dels éssers vius, permet que entre dues solucions de diferent concentració salina separades per una membrana, el líquid es mogui des de la solució més fluida cap a la més salina. A les plantes dessalinitzadores, el traspàs es produeix a l'inrevés: aplicant pressió mecànica sobre el contenidor de la solució més concentrada, l'aigua es mou cap a la direcció contrària, separant-se de la sal durant el procés. Una bomba a pressió fa passar l'aigua salada a través d'un tub amb set membranes semipermeables al seu interior, que només permeten la sortida de les molècules d'aigua, retenint les sals en un suport porós.
• Finalment, es passa a l'etapa de posttractament i dipòsit, on l'aigua és remineralitzada mitjançant l'agregat de calç i diòxid de carboni, de manera que resulti apta per al consum humà. L'aigua tractada s'emmagatzema en tancs especials, llista per a la seva distribució. La salmorra sobrant és retirada dels tubs dels bastidors i retornada al mar.

A partir de la posada en marxa de les primeres plantes dessalinitzadores al sud d'Espanya, alguns grups ecologistes van manifestar la seva preocupació pel tractament de la salmorra i altres deixalles recollides durant la dessalinització. Van argumentar que els abocaments al mar d'aquestes deixalles afectaven les poblacions d'algues. Per evitar els efectes negatius de l'abocament de salmorra al mar, actualment les sals es llancen convenientment diluïdes i de manera molt dispersa, el que evita una elevada concentració que pogués perjudicar la vida marina.

El principal problema de les plantes dessalinitzadores continua sent el seu elevadíssim cost operatiu. De fet, la dessalinització només resulta rendible a distàncies a menys de 150 quilòmetres de la costa i en una cota inferior als 200 metres, la qual cosa redueix notablement les possibilitats d'aplicació d'aquesta tècnica. A la Universitat de Califòrnia s'està experimentant amb membranes d'osmosi inversa basades en nanotecnologia, que podrien reduir els costos de funcionament fins a un 25%. Mentrestant, tot i els avenços aconseguits en els últims anys, extreure la sal de l'aigua mar és un luxe que només està a l'abast d'un grapat de nacions.




Font: Acumed