Al setembre del
1990, un grup de científics va col·locar un cap de perforació en un terreny del
sud d'Alemanya, on dues enormes masses de terra es van fusionar fa 300 milions
d'anys per formar el supercontinent Pangea. El seu objectiu? Perforar el forat
més profund que mai s'ha fet a la Terra, un telescopi directe cap al seu nucli.
El German
Continental Deep Drilling Program, que així es diu, també conegut com el pou
KTB , va perforar més de 9 quilòmetres cap a dins abans que se'ls acabés el
finançament. El forat va travessar plaques sísmiques en moviment, hidrogen
bullint i temperatures que van arribar als 315 graus centígrads. Va ser dirigit
per 120 científics i empleats que van treballar des de la superfície de la
terra.
L'experiment va
donar lloc a enormes sorpreses i descobriments sobre l'estructura de la terra,
incloent mapes de temperatura de les roques, nova informació sobre la pressió
sísmica i bells models (PDF) que mostren capes de roca embolicades entre elles
(il·lustrant que l'escorça no sempre es troba en capes ordenades).
A 9.100 metres, el
pou KTB és ara el forat accessible més profund del món. No obstant això,
inactiu i per sobre del Cercle Polar Àrtic, hi ha el seu cosí més gran: el pou
super profund de Kola , creat pels soviètics el 1970, a la península de Kola,
al nord de Rússia. Aquest és encara més profund.
El pou de Kola va
arribar a tal profunditat en la tundra congelada (tretze quilòmetres) que va
trencar roques de més de 2.500 milions d'anys. Al final, al projecte també se
li va esgotar el finançament i el lloc va ser abandonat al 2008. Avui en dia,
l'estació de perforació està en ruïnes i el pou està cobert per una simple
placa de metall:
 |
| Wikimedia Commons |
Per als geòlegs i
altres científics, gestes com el KTB i el pou de Kola són triomfs de
l'exploració que permeten fer una ullada al funcionament intern del planeta. Però
què van revelar aquests projectes d'enginyeria fora del que és purament
científic? Quins eren, per exemple, els sons que se sentien allà baix?
L'artista holandès
Lotte Geeven va respondre aquesta última pregunta a través d'una àmplia
col·laboració amb els geocientífics del Centre d'Investigació Alemany de
Geociències, que controla el pou KTB, ara que la perforació s'ha aturat.
Amb l'ajuda dels
científics (i un enginyer acústic d’Arup ), Geeven va proposar descobrir com
sona la perforació en les seves profunditats més llunyanes. L'enregistrament
que va obtenir, acompanyat per fotos de la tripulació i una lectura sísmica,
revela un intens i gairebé càlid paisatge d'ecos i cruixits. És el més a prop
que podem arribar a escoltar el batec de la Terra. Àudio.
Geeven no és
l'únic que va sentir curiositat sobre els sons que emet la inestable escorça de
la Terra.
L'artista Doug
Aitken viu en una casa a Califòrnia anomenada The Sonic House. Els seus
fonaments contenen nou micròfons geològics, cadascun dissenyat per recollir els
murmuris i cruixits de les plaques tectòniques a quilòmetres de profunditat.
Dins de les seves habitacions, els sons dels desplaçaments de les roques se
succeeixen dia i nit.
També hi ha el
projecte Sounds of Seismic,
una plataforma que transmet en temps real sorolls sísmics procedents de
dotzenes de llocs a tot el món. O la iniciativa Escoltant els terratrèmols, del Servei Geològic dels EUA, en la
qual es poden descarregar i re-mesclar sons:
Aquests sons no
són tan diferents als dels pous, però els sentim diferents. El mateix Bain els
descriu com una mena d’ "alerta de
campana que denota una cosa històrica succeïnt en temps real". És
l'estrany i fascinant món resultant d'enfonsar micròfons a les entranyes de la
Terra.
Font: Gizmodo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquest és un blog amb moderador dels comentaris. Per tant, no apareixen immediatament