En aquella epòca, a Espanya, era molt estrany trobar algú amb qui practicar anglès, així que durant els primers dies a Amèrica, Mónico havia d'escriure el que volia dir, perquè no sabia com pronunciar-ho.
Nascut en un petit poble de Ciudad Real, Mónico es va convertir, a base d'un esforç tossut i totalment contra corrent, en un inventor prolífic, en un empresari d'èxit i en un fill pròdig que va tornar al seu lloc d'origen per dur desenvolupament i ocupació a seus veïns.
De Pierdrabuena a Madrid per estudiar electricitat
Mónico Sánchez va néixer el 1880 a Piedrabuena, Ciudad Real. En el més profund d'una Espanya rural a la que hi havia poques sortides més enllà de treballar al camp. La seva mare era bugadera i el seu pare es dedicava a fabricar teules. En aquell moment, el 75% dels habitants del seu poble natal eren analfabets.
Sánchez va rebre l'educació que l'escola del seu poble podia atorgar, i molt aviat va començar a treballar, primer d'ordinari a Piedrabuena i poc després com a aprenent en un comerç de Fuente el Fresno, un poble proper. Sovint caminava descalç per no desgastar les seves sabates. Amb ajuda del seu anterior cap, quan rondava els 20 anys va obrir la seva pròpia botiga, que va regentar durant poc temps abans de vendre-ho tot i anar-se'n a Madrid. El seu mestre d'escola, don Ruperto Villaverde, el va animar que seguís estudiant, i la capital era el lloc per fer-ho.
Així que es va apuntar a un curs d'electrotècnia per correspondència d'una acadèmia britànica, l'Electrical Engineer Institute of Correspondence. No sabia anglès, com n'havia de saber? Però va aprendre a poc a poc, i no se sap gaire com. Simplement va ser seguint el curs i traient-lo amb molt bones notes.
L'enginyer que impartia el curs va quedar tan impressionat amb els seus resultats que, igual que el seu primer mestre, el va animar a seguir endavant i el va recomanar per un lloc en una companyia nord-americana.
A estudiar a Nova York amb l'equivalent de 60 euros a la butxaca
Així que el jove Mónico se'n va anar a fer les amèriques als 23 anys, amb 60 dòlars que havia pogut reunir i uns coneixements d'anglès reduïts a l'expressió escrita i al camp de l'enginyeria elèctrica. Davant les autoritats d'immigració va escriure que el propòsit del seu viatge era to study (per estudiar), tal com recull Juan Pablo Rozas, de la Universitat de Castella-la Manxa.
Un cop allà, la seva constància es va barrejar amb la sort i l'èxit no va trigar a arribar. Es va matricular en un centre de formació professional i també va realitzar un curs d'uns mesos a la Universitat de Columbia. Al 1907, per fi, va aconseguir el seu anhelat títol d'enginyer. Poc després va entrar a treballar com a enginyer a la Van Houten and Ten Broeck Company, una empresa dedicada a la instal·lació d'aparells elèctrics en hospitals i dissenyats per a l'atenció mèdica.
Era el moment en què Edison i Tesla proposaven els seus models contraposats de distribució de l'energia elèctrica: El corrent continu primer i l'altern després. Els seus productes desenvolupaven en públic, amb intercanvis d'articles i cartes als diaris, amb una ferotge guerra de patents i amb espectacles dantescos com el d'Edison electrocutant a una elefanta, com recordava el físic i biògraf oficiós de Mónico Sánchez, Manuel Lozano Leyva, en una entrevista a Materia.
Un aparell de raigs X portàtil
Durant la seva època en la Van Houten, Mónico va desenvolupar un dels invents que li va reportar més fama i ingressos: una màquina de raigs X portàtil. Totes les que existien fins al moment pesaven gairebé mitja tona i eren tremendament aparatoses. Ell en va aconseguir produir una que tot just pesava deu quilos i cabia en una maleta.
Els raigs X havien estat descoberts un parell de dècades abans, l'any 1875, pel físic alemany Wilhelm Röntgen i s'empraven en molts hospitals, però era necessari un generador d'alta tensió amb una pesada font d'alimentació.
L'inventor espanyol, va aprofitar un fenomen físic: que el ferro necessari per fer un transformador és molt menor si en lloc de fer servir 50Hz, utilitza 7Mhz de manera que el pes es reduïa tant que l'aparell podia transportar-se amb relativa facilitat en un parell de maletes.
L'exèrcit francès es va interessar per l'invent i va comprar unes 60 unitats per les seves ambulàncies de campanya. Durant la I Guerra Mundial, l'invent de Mónico es va utilitzar en hospitals de campanya, ajudant a diagnosticar i salvar la vida de desenes de soldats. Però l'ús del seu invent no es limitava als raigs X, sinó que es podia aplicar, segons les seves pròpies paraules, "a qualsevol sistema d'enllumenat, ja sigui de contínua o d'alterna, i pot, per la seva simplicitat, ser efectivament manejat per un operador sense preparació. Els resultats assolits només són comparables amb aparells d'alta freqüència de molt més pes, cost i complexitat".
L'enginyer Frederick Collins, que volia construir els primers aparells de telefonia sense cables, es va fixar amb Mónico i el va fitxar com a enginyer en cap de la Collins Wireless Telephone Company, oferint mig milió de dòlars pel seu invent, amb la idea de comercialitzar-lo des de la seva companyia. A la Fira de l'Electricitat de 1909, l'estand de Collins, on l'espanyol va ser retratat, era contigu al de General Electric d'Edison i al de Westinghouse de Tesla.
Tres anys després, en 1912, va tornar a Espanya. "Ell sempre va voler tornar a Espanya i aprofitar aquí tot el que havia après", assegura la seva néta. Així que després d'alguna visita en ocasió de fires internacionals per temptejar el possible èxit de les seves idees, va fer les maletes i va tornar definitivament al seu poble, Piedrabuena, amb la intenció de construir una fàbrica de tecnologia puntera per l'època.
En la seva fàbrica van treballar tant homes com dones, aquestes en tasques més secundaris encara que també qualificades. Alguns professionals, com els vidriers especialitzats per fabricar molts dels tubs, va haver de contractar-los a Alemanya.
Però la construcció de la planta, de 3.500 metres quadrats, no va ser gens fàcil, ja que al poble en aquella època no hi havia ni tan sols aigua corrent, i molt menys electricitat. Va ser gràcies a Mónico i la seva fàbrica que es van construir sistemes de distribució d'aigua i que l'energia elèctrica va servir als seus veïns. Va planejar també la creació d'una escola d'electroterapia per a la formació de metges en aquestes noves tècniques, però mai va arribar a materialitzar-se.
Els reconeixements no van tardar a arribar i l'any 1914 va rebre la Medalla d'Or de Ciudad Real, i l'any 1929 la Medalla de l'Exposició Internacional de Barcelona.
La inestabilitat política i sobretot l'aïllament internacional i els problemes per importar material i recanvis per al seu laboratori van deixar la seva activitat en mínims. A més, ell mateix va envellir i sense un hereu per la seva empresa (seu fill havia mort anys abans).
Després de la seva mort, el laboratori va deixar de funcionar completament. Avui, part del seu treball està exposat al Museu Nacional de Ciència i Tecnologia de la FECYT, on es poden veure molts dels equips que utilitzava en les seves investigacions. Isabel explica que la seva mare, l'única dels sis fills de Mónico que el va sobreviure, va treballar durant molt temps amb el seu avi, però mai es va plantejar que ella pogués ser la seva hereva. Però podríem dir que la inquietud científica de Mónico ha sobreviscut als anys gràcies als seus gens. Isabel explica que tant ella com els seus germans van optar per estudiar carreres científiques (ella mateixa és física de formació), com els seus fills, els besnéts de Mónico. I tot gràcies a un xaval que va decidir que no volia passar la seva vida fent teules perquè el que el feia feliç era l'electricitat.
Font: Tecnautas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquest és un blog amb moderador dels comentaris. Per tant, no apareixen immediatament