Nou mínim històric de l'extensió hivernal del gel àrtic

Cada any la capa d'aigua gelada que sura sobre l'oceà Àrtic i els seus mars veïns es fon durant la primavera i l'estiu, reduint la seva extensió. Després, durant la tardor i l'hivern ocorre el procés contrari i s'expandeix cap al sud, aconseguint el seu màxim entre febrer i abril.
El passat 24 de març la capa de gel àrtic va arribar als 14.520.000 de quilòmetres quadrats, un nou rècord d'extensió mínima hivernal, la més petita registrada des que els satèl·lits van començar a prendre dades de la zona al 1979. L'any passat la dada va ser lleugerament superior, amb 14,54 milions de quilòmetres quadrats.

Així ho han confirmat científics del Centre Nacional de Dades de Gel i Neu (NSIDC, per les sigles en anglès) i de la NASA, que també han elaborat una animació on es mostra l'evolució del gel àrtic des de l'extensió mínima de l'estiu passat fins març d'aquest any.

Els 13 màxims més petits en els registres per satèl·lit han ocorregut en els últims 13 anys, i el nou mínim històric segueix a les temperatures elevades rècord dels passats desembre, gener i febrer a escala global, inclòs l'Àrtic.



Els patrons de vent a l'Àrtic durant el gener i el febrer també van ser desfavorables per al creixement del gel perquè van portar l'aire calent des del sud i van frenar l'expansió de la cobertura de gel. "Però el que probablement va exercir un paper més important en l'evolució futura de l'extensió màxima de l'Àrtic és l'escalfament de les aigües oceàniques", adverteix Meier. "Segurament seguirem veient màxims hivernals més petits en el futur perquè, a més d'un ambient més càlid, el mar també s'ha escalfat, i això no permetrà que la vora del gel s'ampliï fins al sud com solia fer".

"Encara que l'abast màxim del gel marí pot variar molt cada any depenent de les condicions climàtiques de l'hivern, estem veient una tendència descendent significativa, que en última instància està relacionada amb l'escalfament de l'atmosfera i els oceans", afegeix l'investigador. Des del 1979, aquesta tendència ha donat lloc a la pèrdua d'una capa de gel marí a l'hivern de més de 1.605.700 quilòmetres quadrats, que és més del doble de la mida de Texas, per exemple.

Però aquest rècord no vol dir necessàriament que a l'estiu també hi hagi una altra d'extensió mínima, apunten els experts de la NASA. Les condicions meteorològiques estiuenques tenen major impacte en el resultat de la fusió estacional del gel que la extensió del màxim hivernal. Les temperatures càlides i les tempestes de l'estiu fan que el gel es fongui ràpidament, però si l'estiu és fresc, s'alenteix la fusió de la massa gelada.
El gel de l'Àrtic té un paper clau en el manteniment de la temperatura de tot el planeta. La seva superfície blanca reflecteix una llum solar que d'altra manera seria absorbida per l'oceà. Aquest efecte és més rellevant a l'estiu, quan el sol llueix sobre el àrtic, que a l'hivern, quan durant mesos no es fa de dia al Cercle Polar Àrtic.

Font: SiNC