Evolució i urbanisme

Un dels més grans errors dels creacionistes és objectar que com les espècies, els seus òrgans i teixits juntament amb tots els seus intrincats mecanismes biològics són altament complexos, per tant no han pogut sorgir de la simple autoorganització de la matèria seguint unes lleis bàsiques molt simples.

I, per descomptat, aquestes persones cometen un greu oblit, i és el de suposar que en el llarg i complex camí de la vida sobre la Terra, les balenes, les sequoies, el penetrant ull d'un falcó, l'habilitat motora dels octòpodes i la resta de meravelles biològiques que ha desplegat la Natura han aparegut de cop quan, com molt bé il·lustra el cas del més que cridaner exemple de la visió, el llarg procés va començar de la manera més simple: amb un humil bacteri que quan va desenvolupar la capacitat de detectar la presència d'uns pocs fotons i així poder orientar-se cap a la llum, es va disparar, gràcies a la parsimoniosa però més que constant selecció natural. Tot un tortuós i mai acabat procés que va culminar milers de milions d'anys després en aquestes meravelles orgàniques capaces de detectar la llum ultraviolada o de distingir el lleuger moviment d'un presa en una nit més que fosca, com molt didàcticament ens ensenya David Attenborough en aquest breu vídeo:




Potser perquè els no experts comencin a entendre el procés evolutiu, un bon símil seria el de l'urbanisme. Si algú comenta que no entén com una ciutat com Madrid, Paris, Buenos Aires o el districte federal de Mèxic ha arribat a comptar amb milions d'habitants que viuen i treballen a centenars de milers d'edificis connectats entre si per carrers i avingudes, amb els seus semàfors, voreres, fanals i parades d'autobús simplement cal recordar-los que aquestes grans urbs no van aparèixer del no-res en un parell de setmanes, sinó que són el resultat de centenars d'anys de continus i moltes vegades imperceptibles canvis des d'uns més que humils inicis, quan uns quants aventurers van decidir establir-se a la riba d'un riu i construir el que inicialment era poc més que un grapat de cabanes de fusta i palla erigides sobre un minúscul terreny recentment desbrossat d'arbres i matolls.

I després d'ardus esforços (unes vegades fructífers però moltes altres totalment infructuosos, quan no directament absurds) de generacions i generacions d'éssers humans, de mica en mica el poblet va començar a créixer sense ordre ni concert i sense, per descomptat, cap guia urbanística per acabar tenint palaus i catedrals, gratacels i ponts, quilòmetres i quilòmetres de vies terrestres i fins subterrànies. Amb un subsòl ple d'un embull de canonades i cables i la resta de les més variades i complexes estructures que ningú va realitzar en la seva totalitat i que moltes vegades ni els mateixos que van començar algunes de les seves parts van arribar a conèixer la seva finalització.

Ciutats d'altra banda que ni ahir, ni avui ni mai estaran completament acabades, perquè seguiran canviant pels segles de segles en una constant i perpètua remodelació sense principi ni final, creant-se lentament noves funcions i espais, però sempre constrets per la pròpia estructura i característiques prèvies d'aquesta mateixa ciutat.



Doncs en una cosa semblant es podria resumir el fenomen evolutiu: l'acumulació de petits i grans canvis (molts dels quals van acabar simplement en carrerons sense sortida). La clau va ser que cadascun d'ells permetés en el seu moment sobreviure i treure partit reproductor als primerament més que simples éssers unicel·lulars que sota la inexorable selecció natural van poder arribar a colonitzar tots els ambients d'aquest immens planeta, des de les més profundes fosses abissals, fins als més remots deserts i muntanyes i diversificar de la manera més increïble en multitud de formes, que van donar com a resultat final la quasi infinita varietat biològica que encara en l'actualitat ni tan sols hem arribat a catalogar de manera científica en la seva totalitat. Nosaltres, aquests tan particulars micos bípedes, simples primats amb poc pèl i molt de cap, que acabem de incorporar-nos fa un instant geològic al gran teatre de la vida que porta representant-se des del principi dels temps en aquest insignificant però alhora més que sorprenent planeta anomenat Terra.


Font: La ciència i els seus dominis