Pistes d'aterratge circulars

Hi ha idees al món aeronàutic que es repeteixen una i altra vegada des del començament dels temps i que de tant en tant reapareixen fins que, o es demostra que efectivament era una bogeria o la tecnologia s'ha desenvolupat prou com perquè sigui viable. Això va passar amb el motor a reacció o els avions no tripulats. Ara ressorgeix una nova proposta sobre pistes d'enlairament circulars.

Avantatges teòrics:
- Minimitzar l'espai que necessita un aeroport, per exemple el Charles de Gaulle quedaria reduït aproximadament a 1/3 de la superfície que ocupa ara.
- Sempre hi hauria algun segment de la corona circular encarat al vent.
- En cas de no haver-hi vent, la capacitat d'operació es dispara.

Inconvenients:
- La perícia del pilot per prendre en una pista peraltada
- Canvis necessaris en ATC
- Necessitat de convèncer, a més dels pilots, als passatgers que operin en un aeroport així

Si es fa un breu repàs històric a aquest tipus de pistes, tindrem que:

La primera de la que tenim constància és la d'Horatio Phillips, al 1893. Són diverses les fonts consultades i, almenys en una, es parla que el senyor Phillips es plantejava que amb aquest tipus de pistes es podrien enlairar les seves màquines voladores, els seus famosos multiplanos, des del jardí del darrere de qualsevol casa. La resta de les fonts descriuen la pista simplement com una forma d'assajar les seves aeronaus: bàsicament una pista circular sobre la qual es posava l'aeronau moguda per un motor a vapor per assajar els diferents perfils alars que s'havien provat també, en un túnel de vent de seva invenció.

La següent menció de pistes circulars no apareix fins el 1919, a Popular Mechanix, de la qual ja es parla d'entrades a aeròdroms a les teulades de les ciutats. La idea era disposar un aeroport al cor de la ciutat, ocupant poc espai ... i ja s'aprecia la necessitat d'una pista peraltada. Un senyal lluminós indicaria quin tram de la pista es trobava encarat al vent.

Al 1920 P.J. Backus va demanar la patent, concedida el 23 d'agost de 1921, per una pista d'aterratge circular: P. J. BACKUS. LANDING STATION FOR AIRCRAFT. APPLICATION Filed 050.27.1920. Patented Aug. 23, 1921, amb la pista circular i el dispositiu apra, per indicar quin segment de corona circular tenia el vent de cara.
Sembla ser que al 1938 el pilot militar Jean Roche va demostrar que es podien realitzar enlairaments circulars a l'aeròdrom de Riverdale, Maryland.
Aquest èxit de Roche va inspirar en els anys 50 al professor de física de la Universitat de Wisconsin John Gibson Winans per provar el seu propi mètode d'enlairament circular. Va provar el seu mètode al llac gelat Kegonsa. Va lligar una de les ales del seu avió biplaça mitjançant un cable de niló de 400peus, que es va trencar els dos primers intents frustrant l'enlairament. A la tercera va funcionar i se'n va anar a l'aire.

Al 1957, Sir H. Tempest va tornar sobre el tema de les pistes circulars. Els nous avions a reacció, d'acceleració lenta, demandaven cada vegada pistes més i més llargues. Amb la pista circular la longitud de la pista es convertia en virtualment infinita. A més en ple creixement de les ciutats, trobar un lloc lliure prop de la ciutat on posar una pista prou llarga per als nous reactors era un problema. Amb aquest tipus de pistes matava dos ocells d'un tret. El peralt permetia grans velocitats, i la zona més alta de la pista seria gairebé vertical, per evitar que els avions sortissin de la pista. Va dissenyar també un mètode d'aproximació, en què els avions s'aproximaven a l'aeroport seguint una senda helicoïdal:

Als anys 60, el pilot naval Lt. Cmdr. James R. Conrey va donar una altra volta als aeroports circulars i va presentar dues patents, una al 1963 i l'altra al 1965. A la zona central es concentrarien els serveis d'ATC, radars, hangars, estacionament ... amb diverses taxi-ways connectant l'interior amb el exterior.

Després de la seva mort en un accident d'avió al 1965, un altre aviador de la marina, Lloyd Smith, va prendre el seu testimoni i va continuar amb la investigació sobre les pistes circulars (també a la revista Flying). Va demostrar la viabilitat del concepte utilitzant la pista circular per a assajos de General Motors, prop de Mesa, Arizona. Els assajos els va realitzar amb un T-28 Trojan, 1 A1-I Skyrider, un A-4B Skyhawk i un C-54 Skymaster. Es va determinar que els pilots s'adaptaven ràpidament a l'operació en pistes circulars, que les aproximacions tangencials no eren més difícils que les aproximacions a les pistes rectes i que les aproximacions amb baixa visibilitat eren més senzilles que en una pista recta.

Al 1972, Robert Schulze patenta una altra idea d'aeroport circular. Són dues pistes concèntriques, una per moviments horaris (la pista) i una altra per antihoraris (la de taxi), amb tres segments rectes orientats segons el vent dominant en dins el cercle. La idea és utilitzar el segment recte a la part crítica de l'enlairament i l'aterratge. A més, considerava que estandarditzant aquest tipus de pista per a tots els aeroports, facilitaria la formació dels pilots, en ser les aproximacions a qualsevol aeroport del món idèntiques. En aquest model la pista circular no està peraltada, en utilitzar-se només en les fases de menor velocitat, així que no hi ha obstacles verticals imposats per la pròpia pista. La pista central seria utilitzada per als aterratges, mentre les laterals ho serien per als enlairaments.

Es considera de nou una pista peraltada, dividida en 18 segments a efectes de poder controlar-la adequadament. La pista tindria un radi interior de 1500m i una amplada de 140, el que dóna un radi mitjà de 1570m i una longitud, mesura la circumferència mitjana, de 9865m. Per a l'enlairament i aterratge s'utilitzarien, en cas de vent, els segments millor orientats. I segons els estudis i simulacions realitzades sobre control aeri, diuen que encara que caldria canviar la forma de fer-ho, seria viable i fins i tot favorable. Afegeixen que aquest tipus d'aproximacions permetria estalviar combustible. Com a parts negatives assenyalen que les pistes haurien de ser més amples i que els aparells utilitzarien més longitud de pista per enlairar-se.


Font: Castor Fantoba