Redundància paral·lela en distribució elèctrica

La redundància és un mètode útil per augmentar la fiabilitat i optimitzar l'equilibri entre l'eficàcia i les despeses d'operació. En el context de la fiabilitat, la redundància significa que un sistema funcionarà satisfactòriament malgrat la fallida d'alguns components.
Aquesta capacitat de resistència a fallades s'obté proporcionant rutes alternatives d'operació, mitjançant la disposició dels elements seleccionats del sistema en paral·lel. Generalment, camins alternatius de funcionament que es poden aconseguir mitjançant els següents criteris:

• Redundància en espera
• La redundància activa o paral·lela
• N+1 i 1+1 redundant

Redundància en espera
La redundància en espera significa que un mitjà alternatiu pot realitzar la funció sempre, però està inoperant fins que es necessiti. S'activa en cas de fallada dels mitjans primaris de la realització de la funció.
Un exemple de redundància en espera seria l'ús d'un generador de reserva en un edifici per garantir la continuïtat del subministrament en cas d'una fallada de la xarxa. El generador no funcionarà fins que sigui necessari, que normalment serà quan falla el subministrament elèctric.
Tal esquema no seria adequat per un sistema informàtic, ja que les dades es perdrien durant el període relativament llarg requerit per iniciar el generador de reserva.

La redundància activa o paral·lela
En redundància activa o paral·lela, totes les unitats redundants estan operant simultàniament en lloc de ser encesos quan sigui necessari. El mètode més obvi és l'ús de dos components, cadascun capaç de portar la càrrega completa, de manera que si un ha de deixar de funcionar, l'altra se'n farà càrrec -serà considerat com redundància 1 + 1.
Un enfocament alternatiu és el de dividir la càrrega entre un nombre d'unitats, cadascuna capaç de portar només una fracció de la càrrega, i proporcionar només una unitat redundant addicional -serà considerat com redundància N +1. Per a càrregues molt crítiques, pot proporcionar més d'una unitat redundant totalment a capacitat nominal.
Per exemple, un esquema de redundància 1 + 2 tindria dues unitats redundants plenament preparades per donar suport a la unitat operativa única, i requeriria que les tres unitats fallin abans que falli el sistema. Com que no hi ha cap interrupció, la redundància activa és adequada per instal·lacions informàtiques.

N + 1 i 1 + 1 redundància
La teoria d'aquesta redundància és que si un component dins d'un sistema falla, el sistema funcionarà perquè camins alternatius estiguin disponibles.
A la següent figura, el sistema funcionarà amb qualsevol A1 o A2 operatiu. En cas que el component A1 falli, el sistema funcionarà. Aquest tipus de redundància s'anomena 1 + 1, ja que no representa 100% de redundància disponibles

En el sistema mostrat a la següent figura, dos dels tres components són necessaris perquè el sistema funcioni ja que, no és un component redundant. En aquest escenari, el sistema seria anomenat 2 + 1. En cada cas, el primer número es refereix al nombre de components necessaris perquè el sistema funcioni correctament i el segon número es refereix al nombre de components de reserva disponibles.

És possible tenir molts components redundants que podrien millorar significativament la fiabilitat del sistema. No obstant, això també seria costós i en la majoria de les aplicacions es tracta d'

aconseguir un equilibri entre fiabilitat i economia.

Font: Electrical Engineering