En alguns casos, perden massa fins a un milió de vegades més ràpid que el nostre propi Sol. No obstant això, tot aquest procés és altament especulatiu. Segons un recent comunicat de premsa, Eugene Magnier, utilitzant el telescopi Keck II de 10 metres i el Pan- STARRS1 de Hawaii, va descobrir una estrella anomenada US 708 que viatjava aproximadament a 4,5 milions de quilòmetres per hora.
Això suggereix que la velocitat de l'estrella podria escapar de la influència gravitacional de la Via Làctia. Per què l'estrella s'està movent tan ràpid? Els astrònoms creuen que l'explosió d'una supernova va proporcionar l'impuls per aquesta acceleració. El problema amb la determinació de la velocitat a aquesta distància (62.000 anys llum) no és el tema d'aquest article però, en un Univers Elèctric, el corriment roent (desplaçament Doppler de la freqüència de la llum a causa de la velocitat) no és un indicador fiable de la velocitat ni de la distància. En un article anterior ja s'apuntava que les estrelles no són una simple bola de gas calent gravitacionalment comprimida, sinó que es componen de plasma.
El plasma és ionitzat, la qual cosa significa que s'eliminen un o més electrons dels àtoms, de manera que es carrega elèctricament. El plasma no es comporta com un gas a pressió, sinó que es comporta d'acord amb els principis de la física del plasma. El plasma pot accelerar-se i controlar-se mitjançant camps electromagnètics. El plasma no és una "substància", per se, sinó un fenomen emergent; no pot ser analitzat en termes de les seves parts components, el plasma sorgeix en resposta a complicades interaccions. Les propietats, com filamentacions, l'atracció de llarg abast i la repulsió de curt abast, el trenat, les seves velocitats característiques, la formació i descomposició de plasmoides i la identitat de propietats a diferents escales, són tots ells aspectes del fenomen del plasma. Segons s'ha explicat anteriorment, els experiments de laboratori confirmen que l'electricitat flueix a través de les regions formades de plasma, separades per primes parets de càrrega oposada en capes dobles.
Aquesta és la separació de càrregues que tan sovint s'esmenta. Podria ser aquesta separació de càrrega la base per explicar aquestes explosions elèctriques conegudes com supernoves? La teoria de l'Univers Elèctric està d'acord amb l'astrofísica convencional en què una supernova pot ser descrita com una estrella en explosió. No obstant això, l'explosió es deu a la ruptura de les capes dobles i no dels processos de fusió. Les estrelles s'alimenten de corrents externes de càrrega elèctrica que flueixen a través d'enormes circuits en l'espai. En lloc del rebot del nucli o la creació de nana blanca, les supernoves són el resultat d'un interruptor estel·lar, on l'energia electromagnètica emmagatzemada al circuit de cop i volta se centra en un punt.
Quan esclata la capa doble d'una estrella, l'energia electromagnètica emmagatzemada d'una vasta òrbita galàctica flueix cap a dins de l'explosió. Wal Thornhill escriu sobre l'Univers Elèctric: "El model convencional d'implosió seguit d'explosió té molts defectes ... Una estrella també té energia electromagnètica emmagatzemada en el seu anell de corrent equatorial. la matèria és expulsada per les descàrregues equatorial entre l'anell de corrent i l'estrella ... si l'energia emmagatzemada arriba a un valor crític pot ser alliberada en forma d'un flux bipolar o de expulsió de la matèria, al llarg de l'eix de rotació". Ja que les estrelles poden ser considerades com a centres d'immenses energies de les galàxies en què viuen, la seva activitat no hi pot residir si posseeixen una certa massa. En el seu lloc, són objectes accionats externament: són cossos formats de forma electromagnètica, on els gegantins filaments de plasma han comprimit la matèria en el que s'anomena z-pinch. Els camps elèctrics estan just a l'arrel de les supernoves.
Font: Ciencia Hoy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquest és un blog amb moderador dels comentaris. Per tant, no apareixen immediatament