Els desafiaments energètics. La Transició

Segons un nou informe de The Global Sustainability Institute, el Regne Unit només té cinc anys més de recursos de combustibles fòssils, el que podria conduir a una major dependència de Noruega, Qatar i Rússia per a l'energia. El missatge - per desenvolupar l'energia  pròpia - mai ha estat més clar. No obstant això, aquest informe arriba en un moment en què la xarxa nacional està lluitant per fer front a la pressió de la nova aplicació de renovables. Per resoldre el dilema de les  microxarxes d'energia les quals, estan basades en comunitats que ofereixin beneficis les infraestructures existents, poden esdevenir com a solució per a complir amb els  objectius de renovables del Regne Unit.

Evitar la saturació de la capacitat de distribució elèctrica

Com moltes empreses elèctriques conjuntament amb els funcionaris del govern s'estan adonant que, el Regne Unit s'enfronta a una crisi de la seva capacitat de creixement energètic. Per posar-ho en perspectiva, la Xarxa Nacional té actualment prou  infraestructura per fer front als 60 GW de generació. El govern preveu que per a l'any 2050 podria augmentar la demanda total de la xarxa fins 360 GW. Per fer front a aquest augment substancial de la demanda, s'ha estimat que el Regne Unit necessitaria aproximadament £ 110.000.000.000 (US $ 187 milions de dòlars) de la inversió en noves infraestructures, amb els conseqüents nous transformadors de potencia i xarxa elèctrica per a l'any 2020.

Però una solució alternativa per la modernització de la xarxa i els seus significatius augments de capacitat, és per posar en marxa els sistemes d'energia  basats en comunitats, utilitzant la tecnologia de microgrid.

Aquest concepte d'energia, no és nou. National Grid del Regne Unit no va començar amb una xarxa centralitzada; realment va ser concebuda en el 1938 pel que les ciutats no havien de viure al costat de les centrals elèctriques de carbó de manera que es va crear un sistema de xarxa centralitzada per transmetre energia a les llars, a través de torres d'alta tensió des de les centrals on es generava. Abans d'això, l'electricitat provenia d'un mosaic de xarxes de petits distribuïdors independents que atenien les petites comunitats rurals i no estaven interconnectades entre elles (per tant ja eren microxarxes).

Ara, amb les energies renovables les quals, es factible posar-les en qualsevol lloc que hi ha vent o  sol, el model de xarxa descentralitzada, és cada vegada més atractiva. En teoria, les microxarxes podrien proporcionar una alternativa al model de la xarxa nacional en conjunt mitjançant la creació de xarxes més petites i independents les quals poden estar connectades  exclusivament a les energies renovables distribuïdes. Això també té l'efecte de permetre a aquestes comunitats, la possibilitat de generar ingressos a partir de la generació d'energia.

Energia local per a la gent local

A nivell social, la major proliferació de l'energia d'una comunitat en forma de micro-xarxes també té implicacions més àmplies per a la noció d'independència energètica. Aquest tipus de subministrament d'energia, té el potencial de provocar un canvi ideològic ja que l'energia es converteix en una qüestió de la descentralització, així com la seguretat del subministrament, en què l'energia esta molt més concentrada amb menys infraestructura i també, aquest model de micro-xarxa, representa una alternativa oportuna i atractiva que permet als consumidors a convertir-se en generadors d'electricitat (prosumers).

Combinant aquesta idea amb les energies renovables un dels objectius també té el potencial per produir mini-ecosistemes renovables on les comunitats tenen el control sobre la seva energia alhora de complir amb els objectius renovables en el procés. 

Microxarxes o súper-xarxes?

Micro-xarxes no són l'única alternativa per fer front a la creixent demanda d'electricitat del Regne Unit. A l'altre extrem de l'espectre, la construcció d'interconnexions fins i tot per  sota dels mars, entre les diferents xarxes nacionals, per crear una súper xarxa europea general, ha estat suggerit com una solució al trilema energètic. El principi darrere d'aquesta transició seria per administrar i distribuir la potencia d'acord a la demanda sobre una àrea molt més gran que significa que l'excedent d'electricitat en un país podria ser compartida quan sigui necessari en un altre.

Sens dubte, una proposta d'aquest tipus té el seu lloc, sobretot a l'Europa continental, on Alemanya ja ha d'importar electricitat des de les centrals de carbó a França quan la seva indústria solar trontolla durant l'hivern. Una xarxa interconnectada només faria que aquest procés sigui més fàcil mitjançant el transport sense problemes de grans quantitats d'electricitat a grans distàncies a través d'Europa.

Sense cap dubte, les súper-xarxes tenen el seu lloc en la futura planificació de la infraestructura, si més no a causa de l'enorme població  dit això, hi ha alguns inconvenients a tenir en compte, com les ineficiències associades al transport a través de cables de llarga distància i l'energia i també, les pèrdues en la transformació, que fan aquestes súper-xarxes menys atractives. Quan es compara amb una micro-xarxes i només en aquest context, l'emmagatzematge d'energia es pot instal·lar molt més a prop del consums per evitar aquest problema d'ineficiència; amb fonts renovables locals, la necessitat de fer més línies elèctriques entre les centrals elèctriques i subestacions s'elimina per complet. D'altra banda, les micro-xarxes no han de ser obstaculitzades a conseqüència de la geopolítica que podrien derivar d'intercanvi d'electricitat amb altres països.

Però, paral·lelament la participació dels consumidors en  projectes de microxaxes es menor, aportarà un major progrés i de fet, un millor valor per la tecnologia de micro-xarxa la qual, realment està començant a fer-se sentir en aquest entorn. 

Font S&C